Fa dos anys, l’editorial Lleonard Muntaner publicava el llibre «La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur» amb articles d’Ivan Solivellas, Bernat Joan i Marí, Joan F. López Casasnovas, Isidor Marí, Josefina Salord Ripoll i Fanny Tur Riera. Comptava, a més, amb un pròleg de Joan Veny i un epíleg de Maria del Mar Vanrell. Quan va sortir al mercat, ja va ser, dissortadament, en memòria de Joan López.
En aquest paper no faré una ressenya del llibre, però en recomanaré la lectura a qui, de ver, estigui interessat, o preocupat, o vulgui tenir una informació fidel, raonada i científica de la situació de la nostra llengua i dels grans reptes que avui té plantejats, en especial en l’àmbit de les nostres illes; però també en la resta de tot el domini lingüístic del català. Convé molt, enfront de desinformacions, d’interessos polítics, del desconeixement, de la mala fe d’alguns, fer una lectura atenta de les anàlisis, les conclusions i les propostes que s’hi fan, avalades per l’excel·lència dels seus autors.
En el pròleg, Joan Veny confia que el diagnòstic que presenta aquest llibre pugui ajudar a alleujar la gravetat de la situació que pateix la llengua catalana a les Illes, «comptant amb les mesures dels estadistes del país, l’abnegació dels docents i les actituds i contumàcia dels parlants». Avui patim mesures clarament regressives per part del Govern de les Illes Balears pel que fa a la llengua pròpia; però em vull referir, ara, al darrer punt que assenyala Veny: la contumàcia dels parlants.
En efecte, és també responsabilitat dels mateixos parlants contribuir a l’ús social del català, en la mesura que sapiguem mantenir, sempre que sigui possible, la nostra llengua en totes les situacions de la vida diària; que no girem la llengua en un primer moment davant una persona desconeguda; que no ho facem mai quan l’interlocutor ens entén; que exigim el respecte pels nostres drets lingüístics quan sigui necessari, per bé que açò, sovint, pugui costar un poc.
L’any passat, l’IEB va recuperar la iniciativa del voluntariat lingüístic, que ja s’havia duit a terme fa uns anys. Es tracta d’unes trobades setmanals en què una persona catalanoparlant manté una conversa amb una persona que parla una altra llengua a fi d’ajudar-la a agafar fluïdesa i seguretat en la nostra llengua. Jo hi he participat diverses vegades i és molt satisfactori comprovar la voluntat, l’esforç i l’agraïment de les persones que volen millorar la seva competència en català. Ara bé, a partir d’aquí no sempre ho tenen fàcil, perquè després, en general, si són castellanoparlants, i encara que ens entenguin perfectament en català, el seu entorn, fins i tot pròxim, s’hi adreça normalment en castellà.
El gran canvi demogràfic que hem patit en els darrers anys provoca que ens trobem amb persones que parlen altres llengües, sobretot castellà, en moltes de les situacions quotidianes. Davant aquest fet, mantenir d’entrada, de manera positiva i amable, però ferma, la llengua catalana no és, de cap manera, una mostra de mala educació, sinó una actitud integradora i de respecte. Si l’interlocutor ens entén, no cal canviar de llengua; al contrari, és ajudar-lo perquè ell també l’arribi a parlar. Tenc, en aquest sentit, experiències molt gratificants.
És cert que, en qualque ocasió, us podreu trobar amb una situació desagradable, però no serà així la major part de vegades. Molt sovint comprovareu que aquella caixera del supermercat, que aquell cambrer o cambrera, que la persona que us atén en un centre sanitari, o el taxista que us mena a l’aeroport, us responen amb un somriure quan us hi adreçau en català, encara que aquesta no sigui la seva llengua d’origen.
