La principal càrrega de morbiditat en salut mental a escala mundial són la depressió, l’ansietat i l’estrès. A Zimbabue, l’any 2006, aquests Trastorns Mentals Comuns (TMC) afectaven a més del 74 per cent de la població. El més comú era la depressió.
Aquest país té quasi setze milions d’habitants. És una població cruelment maltractada per un atur superior al 50 per cent, una taxa de pobresa extrema que afecta a més del 40 per cent amb especial incidència a les zones rurals. L’esperança de vida és de 62 anys.
A més, sovint es produeixen grans desplaçaments de poblacions forçades per desastres naturals i també per projectes de desenvolupament econòmic (mineria…) que obliguen la població rural a abandonar les seves terres.
Per si tot açò fos poc, hi ha 1,3 milions de persones malaltes de VIH/SIDA i més d’un milió d’infants orfes (quasi un 10 per cent de la població total del país). A sobre la violència familiar i social són autèntiques pandèmies.
A Zimbabue hi ha un psiquiatre per cada dos milions i mig de ciutadans per atendre les conseqüències en la salut mental d’aquesta situació social catastròfica.
Un dels sis psiquiatres del país, el doctor Dixon Chibanda, personatge lúcid, creatiu i rebel, analitzà les possibles alternatives que tenia a l’abast. S’adonà de la serenitat de moltes persones grans i proposà a catorze àvies que estiguessin disponibles unes hores al dia per escoltar a qui tingués necessitat de parlar. Era conscient que una bona conversa és una eina eficaç per regular les emocions, ens regala sentiments de seguretat i protecció, és útil per ordenar la ment, modifica la perspectiva de les problemàtiques, ens permet reconstruir i reparar el sentit del viscut, ens sincronitza amb el nostre entorn, és un excel·lent pal·liatiu de la sofrença, etc. No és per casualitat que bona part de les eines psicoterapèutiques es vehiculen en converses.
Així va néixer a Zimbabue el programa de salut mental «El banc d’amistat»: en el pati exterior del centre de salut local, o qualsevol altre lloc tranquil, sota l’ombra d’un gran arbre, hi van instal·lar un banc senzill de fusta. Semblava un seient qualsevol, però per a la comunitat era un lloc especial: «El banc d’amistat». Era allí on, cada matí, cada una de les àvies conselleres seia i començava la seva tasca silenciosa però poderosa.
Les persones que necessitaven ajuda arribaven sense cita prèvia. Algunes eren derivades per infermeres o metges, unes altres venien perquè «ajuda molt asseure’s en aquest banc». L’anciana amb senzillesa l’acull: «Parla’m».
L’objectiu de l’asseguda és «compartir» basant-se en l’escolta profunda, amb preguntes obertes i validació emocional. Sense pretendre diagnosticar, sinó comprendre.
La persona arribada parla dels seus problemes familiars, de l’estrès, del dol, de la violència, de malalties, de la soledat, etc. Tot té cabuda. L’anciana assentint amb calma, deixa silencis que conviden a continuar.
Les iaies estan entrenades en Tècniques de Resolució de Problemes (TRS) (a) Ajuden la persona a identificar un problema concret. (b) Divideixen el problema en parts més petites. (c) Faciliten la generació de solucions pràctiques, realistes i adaptades al context. (d) Acompanyen a triar la millor opció i planejar els passos.(e) Fan seguiment del progrés.
També fomenten activitats que generin benestar, com reconnectar amb activitats significatives, proposar petites metes assolibles, reduir la inactivitat associada a la depressió.
Sovint fan de pont entre la persona i els recursos disponibles: xarxes familiars, grups comunitaris, etc.
Quan convé s’implementen grups de suport per compartir experiències, reforçar la resiliència col·lectiva,…
L’àvia a vegades acaba la conversa proposant alguna tasca reparadora i s’acomiada: «Ens tornarem a veure dijous que ve en aquest banc». Amb cada persona solen ser suficient sis converses, una per setmana.
Aquestes dones compten amb supervisió setmanal i sempre que la demanen. Quan comença algú li fan un qüestionari de catorze preguntes per detectar problemes mentals greus com dinàmiques psicòtiques, idees suïcides, etc. En detectar-los immediatament els remeten al metge.
Vint anys després el programa compta amb dues mil àvies conselleres en dos mil bancs d’amistat distribuïts per tot el país. L’Any 2024 van atendre quasi tres-centes mil persones.
I el que és més important: ja hem dit que l’any 2006 un 74 per cent de zimbabuesos patien Trastorns Mentals Comuns (Ansietat, estrès, depressió …). L’any 2024 es reporta un 37 per cent. S’han reduït a la meitat!
A Espanya, segons l’Informe Nacional de Salut del 2023 hi ha un 34 per cent amb algun problema «menor» de salut mental: depressió, ansietat, estrès, insomni…
Potser hauríem d’aprendre a ser amics amb qui es pugui conversar la cosa personal.
