Anar a morir a l’exili anglès d’una científica d’Alaior

Segons els biògrafs, l’orientació intel·lectual cap al magisteri es veié atiada, en bona part, per mor dels obstacles que hagué d’experimentar amb el somni de viure el periple universitari. I, en particular, per haver optat per una carrera de ciències i no pas d’humanitats. Recordem que, a començament del segle XX, les dones, dit ara en termes generals, gairebé mai no optaven pels estudis científics. És clar: pertanyia a una generació històrica que patia a tot drap els murs ciclopis de la desigualtat entre homes i dones: els primers, per encarnar la predominança en tots els camps socials; i les segones, per romandre-hi sotmeses, quan no maltractades, pels estralls de la marginació de gènere.

Les constants matrícules d’honor en el batxillerat i en els estudis de magisteri, confirmades amb l’obtenció de premis extraordinaris i números u    en totes les etapes formatives per les quals la jove estudiant hagué de transitar, ja revelaven en ella un interès preferent per les ciències naturals. A més, la investigació de camp i de laboratori com a mètodes de coneixement, la fascinaren d’ençà de les etapes escolars.

Així, a partir de la condició de mestra va endegar el 1921 els estudis de Ciències Biològiques, quan feia deu anys que les dones havien deixat de veure’s impedides, legalment, per resseguir carreres superiors en branques científiques i tècniques sense la prèvia obtenció d’un permís explícit i personal de les autoritats educatives.

És adient que lliguem caps, i que maldem a conjuminar fets aparentment i cronològicament separats entre si. Em referesc que les determinacions governamentals per excloure les dones dels estudis científics s’expliquen per un episodi anterior íntimament vinculat a Menorca i a la lluita pels drets educatius amb equitat de gènere: ves per on! Ensems, la superació d’aquesta mateixa pràctica discriminatòria contra les dones universitàries també pica a les portes de l’illa a través del cas que representa la persona de Margalida Comas.

No podem entretenir-nos a explicar l’episodi amb pèls i senyals. Però és oportú recordar que la prohibició reglamentària d’accés de les dones a les facultats científiques es va produir després que una jove catalana, Maria Elena Maseras i Ribera, hagués demanat el 1872, amb gran esglai dels factòtums universitaris, el dret de matrícula per estudiar Medicina a Barcelona. Gràcies a una autorització del rei Amadeu de Saboia, va fer els estudis complerts, però el ministeri d’Instrucció Pública d’Espanya va ser molt àgil per tallar camí a les dones que l’havien d’imitar. Passat el cas de Maseras, decretà una reforma del reglament per tal d’imposar que les dones sols serien admeses a les carreres de ciències si rebien una autorització expressa i nominal, però mai mitjançant un accés voluntari i normal de l’estudiant femenina.

Idò, aquesta senyoreta, Elena Maseras, tot i que va obtenir el títol de metgessa, va acabar la seva vida instal·la a Maó com a mestra de pàrvuls, potser frustrada, perquè mai no va ser socialment acceptada per exercir la medicina amb absoluta equitat de gènere.

Si Maria Elena Maseras (amb forts vincles personals amb Menorca, perquè hi va residir i hi va morir) fou un cas de lluita per la igualtat en el món universitari, un temps després, també ho havia de ser Na Comas, una alaiorenca que, quaranta anys més tard, encara visqué afectada per la lluita per la cobejada equiparació de drets.

No em consta que Maseras hagués conegut d’alguna manera una    Comas encara filleta de 7 anys quan aquella va traspassar durant la primavera de 1905, a Maó. Però sí que puc assegurar que havia establert cooperació amb el pare, el mestre Comas Ribas, a través de les col·laboracions que una i altre aportaren al moviment de l’Extensió Universitària de Maó en la tombada del segle XX.

En tot cas, l’atzar dels esdeveniments van propiciar que Elena i Margalida compartissin el principi i el final d’una prohibició de gènere; i que totes dues erosionessin les muralles del sistema educatiu universitari espanyol.

Trenta-nou anys més jove que Maseras, Comas esdevingué universitària en ciències un cop derogada l’exclusió femenina de l’any 1910 per ordre del ministre d’Instrucció Pública, el liberal comte de Romanones. Però, açò no obstant, les conquestes eren, de moment, escasses. A Comas, amb d’altres dones, li va correspondre desplegar encara una lluita intensa i de satisfaccions ben magres.

La científica i pedagoga espanyola María Ángeles Delgado, una especialista dels nostres dies en el doble perfil de Margalida Comas ensenyant i dona de ciència, creu que el tret de gènere va ser-li un factor negatiu. Opina que podria haver desenvolupat una obra de recerca i de descobriments científics amb una extensió i uns resultats molt més admirables si hagués estat una investigadora del sexe masculí. «Desgraciadamente —ha escrit Delgado—, esas favorables aptitudes de la profesora Comas para el trabajo de investigación científica no se supieron aprovechar, ni en este país ni en otros europeos o americanos, donde algunos de sus colegas masculinos sí que tuvieron oportunidades de proseguir sus trabajos como científicos».

Entretant, el 1928, va coronar el cicle del doctorat amb la qualificació d’excel·lent. Hi concità unànimement els elogis dels professors de la Sorbona de París (on havia realitzat les pràctiques de laboratori) i els de la Universitat Central de Madrid, on va fer la defensa de la tesi.

¿Estranya que una científica d’aquests mèrits fos cridada a integrar-se en el si de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural? Idò hi accedí el 1924, en el brogit de l’etapa de doctoranda. A més, el 1932 seria cridada a fer part de la Institució Catalana d’Història Natural, que, per cert, va organitzar un viatge científic a l’illa de Menorca la primavera de 1933. Margalida Comas hi va ser l’única dona de la llista de conferenciants i de guies per a les excursions de camp que s’hi portaren a terme.

La Comas investigadora de la ciència sols tingué a l’abast, però, una trajectòria curta, de poca prolongació. Malauradament, hi contribuí, segons un parer acceptat per tothom, el fet de ser dona. Açò no obstant, certs historiadors de la ciència amb qui he consultat els fets, no s’estan d’assenyalar que, determinats estudis i projectes de laboratori que va tenir entre mans, situaven l’alaiorenca en una línia d’avantguarda per a la recerca d’aquells moments en el terreny de la zoologia dels artròpodes.

En efecte, les investigacions dutes a terme entre 1926 i 1928 en el «Laboratoire d’Évolution des Êtres Organisés», de la Sorbona de París, tractaven algunes de les qüestions aleshores més puixants, com la determinació biològica del sexe i la intersexualitat de certes espècies, per explicar la proporció de femelles i mascles en poblacions entomològiques. Així, per exemple, la cria en captivitat de certs gèneres de mosquits li va permetre de descriure, primerament, llurs cicles biològics; i, segonament, efectuar un seguiment citològic dels cromosomes durant la fase que els entesos anomenen l’ovogènesi. En definitiva, Comas tingué una valuosa aportació a un camp de recerca llavors inèdit sobre el comportament dels cromosomes sexuals, la intersexualitat i la determinació biològica del sexe en les espècies, en funció dels determinants ambientals que hi conflueixen. Vull dir, que va demostrar que determinades espècies entomològiques naixen mascles o femelles en funció de condicionants ambientals de temperatura, medi o clima.

La Guerra Civil, però, vingué a agreujar terriblement una biografia a contrapel —per no dir a contrahistòria. A la condició de gènere, se li va afegir encara el ròssec de dona progressista i republicana, compromesa amb la democràcia política, d’un costat; i, de l’altre, amb la plena integració educativa de les dones, i la defensa de les teories de l’escola coeducativa, de la qual va ser una gran forjadora teòrica i portaveu preclara dins la història de la pedagogia espanyola.

Si projectam una mirada sobre l’ensenyament dels nostres dies, ens adonarem de seguida de dos trets. D’un costat, el de la plena igualtat entre homes i dones per resseguir estudis superiors, sense impediments pel que fa a les facultats escollides. De l’altre, la no segregació per sexes: en tots els nivells, de preescolar a les aules universitàries, al·lots i al·lotes actuals es formen junts, sense barreres entre ells per raons de gènere. Semblant realitat educativa —val a remarcar-ho amb èmfasi— la devem a figures actives com la de Margalida Comas, que en va ser una de les principals constructores de les teories pedagògiques sobre les quals descansa la nostra realitat contemporània.

Les propostes coeducatives travessen tota l’obra teòrica i pràctica de la pedagogia que va encarnar Comas al llarg de sa vida. El llibre «La coeducación de los sexos» (1931) va il·luminar una renovellada perspectiva que es basava, no ja en una mera integració de les dones en el model escolar masculí, sinó, sobretot, en el fet d’afavorir un sistema nou, fruit de la confluència del model femení i el masculí imperants en perfecta convergència. I a més: assegurant la pràctica d’un mètode d’ensenyament que no es fonamentava, de cap manera, en els valors del sexisme tradicional ni en la diferència dels alumnes per raó que fossin fillets o filletes.

En esclatar la guerra, la professora es trobava a Madrid. Veient, però, la seva pròpia vulnerabilitat davant la rebel·lió en armes de Franco contra la Constitució i les lleis republicanes, és probable que resolgués de traslladar-se a Catalunya, que no deixava de ser la seva llar personal i professional en aquells anys. De seguida, va començar accions humanitàries amb els quàquers, que evacuaven fillets a Anglaterra en la condició de refugiats.

Viatge sense retorn

L’any de 1937, demanà autorització per viatjar també ella a Anglaterra, amb la intenció de continuar la propaganda antifeixista i de fer-se càrrec de l’educació dels infants allà recollits. El gener de 1938, Comas ja era fora del país. De la capital britànica estant, les tasques de protecció dels fillets van conduir-la a conèixer l’ambaixador Pablo de Azcárate, de qui ja vaig fer esments en la passada entrega. Seria un encontre providencial. Tots dos, amb altres persones, van organitzar una xarxa per atendre els menuts desemparats pels horrors de la guerra.

Després de la tragèdia civil, els familiars de la professora foren expedientats per les comissions depuradores i van patir diverses formes d’exili o de repressió: el germà Joan, antropòleg físic (que és també fill il·lustre d’Alaior en una feliç coincidència), va marxar a Ginebra i posteriorment a Mèxic. La germana Maria, també mestra d’escola, fou destinada a Galícia, en un barri perifèric i degradat. La més petita, na Conxa, fou suspensa de sou i feina de l’ensenyament, fins que es reincorporà al magisteri amb una plaça a Alaior i, més tard, a Maó, on va morir al centre geriàtric d’aquell municipi sola i sense família.

Finalment, Margalida s’hagué de resignar amb l’exili anglès, en companyia del marit Guillem Bestard, amb qui es va reunir, però, el 1946, deu anys després que la guerra els hagués separat. En aquell país (havent pogut retornar a Espanya una única vegada passats trenta anys), va ser professora de Biologia a la Dartington Hall School, a la localitat de Totnes, en el comtat de Devon.

Se n’havia assabentat de la vacant per un anunci a «The Times». Sembla, però, que els alumnes, en un primer moment, van mostrar-li alguna desafecció, en comprovar que era dona i no home. Tanmateix, en veure’l actuar a les aules, ells mateixos acabaren manifestant l’expressa petició que la professora no abandonés el centre. Hi va explicar ciències naturals fins a la jubilació, amb renom i carisma. Durant aquesta llarga docència en terra estrangera, mantingué abrandadament tots els pilars del seu pensament, i els fruits de l’obra bastida al llarg dels anys. Fou, en el decurs de la seva vida professional, una dona de pensaments diàfans sobre les columnes de càrrega de les idees krausistes, l’institucionisme (és a dir, defensora de l’ideari de la Institució Lliure d’Ensenyança), el liberalisme republicà, les ciències experimentals i l’equitat de gènere.

Margalida Comas va morir el 28 d’agost de 1972, vídua i sense descendència pròpia, amb 81 anys complits, i quan arrossegava una ceguesa que ja li havia tancat la mirada al món des d’uns anys abans. Durant els darrers anys, estigué acollida a la Residència de Longford Rest Home, en Exmouth, en el mateix comtat de Devon.

Avui, gairebé cinquanta-tres anys de silenci i d’oblits tombals —exactament tombals—, Alaior ha fet una adequada proclama de la seva memòria. Havent-la declarada filla il·lustre, Menorca s’assegura per damunt de tot la seva resurrecció per a la història de la ciutat. I també, rehabilitar-la per a la vida perdurable dels honors i la saviesa.

Però crec que seria bo que, més enllà dels aplaudiments a l’ús, fora ben just que poguéssim descarregar-la del mal pes de les tempestes i les negacions patides —massa negacions!—, avui a la fi compensades.