Com bon balança, poso en dansa instants d’imaginació que, com un fum llunyà, enviïn senyals missatgeres en núvols de lletres per acompanyar el moment precís d’una lectura com aquesta. Sense més pretensió que compassar el teu tic-tac amb una partitura a capella a dues veus, la teva i la meva, cosides amb fil lluminós de la mirada, començo per recordar-te que tots som mags.
Podem, si ens hi posem, fer visible l’invisible, fer real l’irreal i jugar a creure-hi, doncs, en aquest espai de consciencia que ocupem, on sempre tenim la densitat i el pes gravitacional a sobre el cap, podem recordar que, per evolució natural, tenim també poder d’elecció, elevació i transcendència. Som una mica ocells quan deixem volar els pensaments.
No sé des d’on prens contacte amb aquest missatge. Perdonaràs, lector, que només et pugui imaginar. Creu-me si et dic que agraeixo silenciosament aquest moment on ens creuem. D’alguna manera tu formes part del text que llegeixes i jo escric per ser llegit amb criteris sense expectatives ni límits crítics. Aquí som lliures.
M’agrada vehicular las meves cabòries per petits camins que portin a grans llocs. Els grans llocs poden ser: el pic punxegut d’un cim, la remor somnolenta de la mar encalmada, l’olor medicinal d’una planta, un carrer amb llums i ombres, una càlida presència solar, un sospir de lluna misteriosa, els sabors cromàtics de la pell del món… Ens habitem de pensaments, però, hem de saber que només hem fem servir conscientment, és a dir, volguts i apercebuts a través dels sentits, un cinc per cent.
L’altre noranta-cinc per cent de la nostra vida, les nostres decisions i accions, són automàtiques, inconscients. Creiem que som conscients, però, la major part del temps no ho som. Vivim hipnotitzats per hàbits de vida i creences inculcades, establim rutines, fins i tot, rutines estressants i malaltisses. Pensem que controlem, però, nosaltres no som els pensaments que pensem. Si ens hi poséssim de debò podríem jubilar, amb l’agraïment d’haver-los viscut, molts pensaments útils i inútils que arrosseguem per costum que ens engarjolen o autolesionen, creient-nos que repetint-los ens protegeixen.
Obro la porta tancada del meu cap, deixo sortir de la pleta del cor el do de pit d’un gall i surten esvalotades les àvides gallines de les sensacions. Picossejo instants, el meu rellotge de sorra és una platja petita i et dono l’última paraula, la darrera petjada d’aquest escrit. Tu diràs.
