Les convocatòries de vaga, desconvocades o no, s’acumulen des de fa uns mesos. Jutges, policies, metges i altres sanitaris, cambrers i recepcionistes, conductors d’autobús i de telediaris… Les diferents protestes de diferents professionals públics reclamant a les portes de diferents edificis públics diferents versions de la mateixa cosa, més salari en essència, són tantes que costa diferenciar-les. Algunes pancartes són intercanviables.
Conegut és que la major part de les persones creuen que el seu sou és insuficient. Tots ens tenim a noltros mateixos en alta consideració. Però açò no és nou d’enguany. Les raons d’aquest recent brot de manifestacions i aturades de professionals insatisfets, indignats, alguns exageradament ubicant-se al límit de la capacitat de subsistència, han de venir d’una altra banda. D’on?
Tot s’ha encarit molt. Prest haurem d’anar a comprar el menjar amb un furgó blindat. Al mercat immobiliari hi ha més crueltat que al vaixell de Barba-rossa. Anar a sopar pot acabar en indigestió econòmica si no es té la cautela de mirar abans la carta de preus. Cada rebut de despesa corrent és per posar-se, realment, a córrer. Així, per poder comprar el mateix que abans, o s’augmenta el sou o es redueix el mes.
També es podria estar produint l’efecte «i jo què?» Segurament amb bona intenció, s’han creat des de l’administració plusos i millores salarials a alguns col·lectius i feines de més difícil cobertura (no ho són gairebé totes ja?) que han encès a qui no els ha rebut. Un ésser humà és capaç d’estar uns dies sense dormir, una setmana sense beure i un mes sense menjar, però no suporta més de dos minuts sense tenir el plus, el descans, la compensació o la pujada de sou que acaba de rebre un altre ésser humà proper.
Són dues possibilitats, dues sospites. El que sí que tenc ben clar és que tanta protesta junta no és casualitat. I també que tots els que es manifesten o fan vaga no es corresponen amb tots els que pitjor ho estan passant.
