No com a resposta, sinó com admiració cap a una ment brillant amb una singular i altíssima capacitat d’anàlisi, i amb diversos dies de retard per mor d’unes festes que no he pogut celebrar com voldria (i aquest és un subtil retret a qui pertoqui), em disposo a comentar la carta de Mestre Julián López Lillo, publicada a aquest Diari dia 21 de juny, i que ja em va captivar, com sempre fa el que llegeixo d’ell, amb la frase que dona nom a l’escrit: «Toc, toc: hi ha algun Sant Pau a l’illa?». Brillant pregunta ‘retòrica’ que ben retrona, i que, punt per punt i amb limitació d’espai i capacitat intel·lectual, voldria fer esment, sempre conscient, que «no soc digne que entreu a casa meva».
Del reality show que put a fètid i putrefacte del partit que comanda el govern espanyol, dir, tot i el just i legal d’arribar a formar-se aquest govern, que allò ‘cutre’ (copiaré a Rufián) i nul èticament dels pactes amb qui fins fa quatre dies mataven per defensar una suposada pàtria entre dos països, fa que aquest pacte de govern es tenyeixi d’immoral des de la seva concepció; fet aquest que es cogué i forjà en la clandestinitat i fora d’Espanya en el que és més important, i mitjançant intermediaris que, d’una banda, n’hi ha un que acaba de ser imputat per corrupció sistemàtica, i, d’una altra, un altre que està en recerca i captura essent expert en desaparèixer i aparèixer-se a un lloc al qual Abba li dedicà una cançó.
La legítima i democràtica república o l’il·legítim franquisme forçosament legalitzat després, són un exemple esplendorós i immaculat que bressola la realitat política dels nostres dies (triar el menys dolent), que, si hi cap, encara tenen una aura més rància i casposa (va fer curt Torrente) que llavors (tot i que no tan perillosa… de moment). Així mateix, la fallida república de Weimar, amb metàstasis, ja que venia a carregar-se la mateixa democràcia amb les pròpies regles del joc Hitler, és una metàfora de la cada vegada menys reconeguda separació de poders que hi ha al nostre país, puix hem arribat a un punt en el qual, a qui delinqueix, però alhora m’afavoreix si governo, li canviem la llei perquè no pagui per les il·legalitats comeses i em torni el favor amb vots. Quin nom ha de rebre premiar a qui vol el mal per a la majoria amb tal d’obtenir el bé per a una minoria? Jo ho tinc clar.
De Gaza en vaig parlar al meu anterior article. No reincidiré més que en la paraula genocidi. Almanco m’hi queda no callar.
I sobre el futur govern «suposadament retrògrad i decadent» que potser ens espera, a qui li posi aquesta nomenclatura jo li demanaria que esperés i compari. Amb què o amb qui? Doncs, amb qui actualment en fa del què, un simple resistir tot i que sigui sense governar. Així, després podrà comprovar qui està més ancorat en el passat podrit però recent de la corrupció sistemàtica, endèmica i persistent, i podrà triar, tal com diu Mestre López Lillo, el mal menor; que no pot ser, Déu ens en guardi, el que ens ven superioritat moral autoatribuïda o ‘supremacisme ideològic’. Un supremacisme que existeix perquè, des de l’altra banda, ja han donat per perduda la batalla ideològica fa temps, exceptuant comptades excepcions, com la de la Sra. Cayetana Álvarez de Toledo, que serà ‘pija’, sí, però diu veritats com a punys. Quina nosa fa destacar sobre la mediocritat i els que es posen de perfil!
En aquests temps de conflictes bèl·lics i ètics i de partitocràcia estèril i buida, el postís que ho empara tot no deixa lloc pel que es preguntava el meu amic a la carta: «Heterodòxia, dissidència o heroïcitat?». De qui?, si qui piula o borina no surt a la foto, entengui’s no sortir a les llistes electorals, perquè aquesta casta (sí, ‘casta’) de polítics tenen com a fita arribar, no arribar per fer, sinó arribar per fer-se. Per fer-se què? Doncs, més papistes que el papa, si cal, i alguns més rics, si poden. Fa estona que els anomeno sepulcres blanquejats, com ho feia Sant Mateu als mestres de la llei i hipòcrites fariseus. No podem esperar, doncs, i aquí ve el més trist, que surti un nou Sant Pau d’entre aquesta espècie viperina i vampírica que vol viure de xuclar de l’erari públic per damunt de totes les coses exercint i imposant el poder. Així mor la democràcia, tal que la citada república de Weimar. Ah, i trobar un Sant Pau que vegi la llum entre els opinadors que empren la veu del seu amo? Simplement, inviable.
Ni ‘Espanya ens roba’, ni ‘i tu més’. Ambdues són expressions que volen justificar la vacuïtat del missatge ideològic. Tampoc ens valen els radicals que enalteixen subtilment o explícitament els assassins. Els cristians perdonem, la pregunta que em feia la setmana passada era: Quantes vegades i fins on? Avui venen mal dades. Però encara m’encenen l’esperança frases com amb la que tanca el doctor López: «Autonomia ideològica» (similar a la sobirania personal), utòpica, com bé reconeix. Però caldrà demanar-se, tard o d’hora, si no és millor la utopia que dona esperança tot i fer-nos imbècils (més), que no pas la realitat que ens vomita demagògia i mentida supèrflua. «No ens facin triar entre corruptes ‘cutres’ i corruptes ‘prèmium’. Quanta raó tenia Rufián!
En tot cas, i per acabar, gràcies, Dr. López, per interpel·lar-nos als ajuntadors de paraules, ‘opinadors’ varis i ‘cervellets filòsofs’, dels que estic enfora de semblar-m’hi, per defecte, no per excés; tal que la democràcia, per cert. I sí, jo també trobo a faltar als que ho arreglen tot amb diàleg (repugnant llepaculs Mark Rutte, per cert). Sant Pau segueix dalt cavall. Deu ser l’amo i que només surt per Sant Joan, però amb la massificació no l’he vist. Tinguem Fe. Amén.
