En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals estava més content que unes castanyoles. Perquè l’altre partit seu li acabava d’aprovar els pressupostos a canvi de coses tan insignificants com deixar encara més tocat l’idioma dels indígenes i renunciar a la memòria democràtica… Falòrnies, en definitiva, segons el conseller.
Per a més satisfacció, una enquesta publicada diumenge li assegurava que quan hi torni a haver eleccions tornarà a guanyar. I a la vista de les malifetes que protagonitza des que governa, s’ha de reconèixer que, si fos així, tindria mèrit.
Tot açò ens ho va explicar el nostre espia, que campava pel despatx del conseller com si fos ca seva, disfressat de funcionari a qui no li dona la gana aprendre l’idioma dels indígenes, però que tot i així vol que li estabilitzin la seva plaça. I el conseller, comprensiu i satisfet.
Passada una setmana, l’ambient a la conselleria era plàcid, amb la secretària comptant els clips que té damunt la taula, que ja és l’única feina que li permeten fer, i l’assessor consultant la guia d’una agència de viatges en previsió de les seves vacances.
Ah! I el nostre espia a la porta del despatx, demanant que li agilitessin una llicència que havia demanat per fer un hotel a l’Illa del Nord, amb cisterna a cada habitació, naturalment descoberta i amb jacuzzi a la banda. Ja comprendran que s’ho havia inventat per poder ser ben rebut en aquella casa.
– No passi pena -li va dir en Juan Pelayo, l’assessor, metre el convidava a entrar-, ara que hem suprimit els esculls públics, açò ho aprovam en un ‘santiamén’. I s’assegui, que el conseller és a punt d’arribar i estarà molt content de poder-li dir en persona…
No havien passat tres minuts que va aparèixer per la porta, radiant i sense reparar en la presència de l’espia, que ja teníem assegut al sofà blau.
– Estaràs content, eh, punyeter? -va dir encarant-se a l’assessor mentre li envelava una clotellada-, Ja t’ho havia dit, jo. Pressupostos aprovats i assessors més ben pagats!
– Sí, sí, conseller -va respondre en Juan Pelayo-. Estic molt content. Precisament, ara mirava si me’n vaig de vacacions al Carib, però no sé si ho paga, perquè és més barat que anar a l’Illa del Nord, que tenim aquí devora…
– Ai, l’Illa del Nord! -va exclamar el conseller- Tan rebeca com era i prest la tindrem tan domada com les altres. Que ho saps si ja hi han privatitzat la concessió de llicències d’obres?
– I tant -va respondre l’assessor, més sol·lícit que mai-. Hem rebut un correu del president que tenim allà que ho diu ben clar: «Señor consejero de la cosa, ya hemos echado la vaselina. Aquí estamos, para servirle».
– Mem -va replicar el conseller-, i açò vol dir que la concessió d’obres ja està privatitzada?
– Sí, conseller -va respondre l’assessor-, és que som a Epanya i ja se sap que és un país en què cada dia apareix un correu o un missatge o un àudio comprometedor. Aquí tothom es guarda qualque porcada per fotre els altres. I la solució és rallar sempre en clau.
– Quanta rahón que tens, Juan Pelayo -va reconèixer el conseller-. Mira allò d’aquell tal M. Racoy que diven que s’embutxacava sobres i que mai no sabrem qui era perquè li van escriure es nom en clau…
– Açò mateix -va replicar l’assessor mentre li presentava l’inversor d’hotels, volem dir l’espia disfressat.
– Ah! -va respondre el conseller mentre li donava la mà- Me sembla que en aquella illa ja n’hi va haver un altre de cas igual. Un hotel amb tantes cisternes com habitacions… I bé que ho va saber resoldre un batle molt fotogràfic que tenim per allà. Idò ara, encara millor.
Na Nataixa, cansada de comptar clips, es va atracar i va donar una palmadeta a l’espia a la vegada que esbufegava i li oferia la capsa de pastissets…
– I d’aigo -va obrir la boca per una vegada l’espia-, com van per allà? No tindré problemes?
– Ca! -va replicar el conseller- Ja hi tenim més de 10.000 piscines i l’aqüífer encara està al quaranta vuit per cent… Compti si en podrem fer, encara!
