En plena celebració de la COP30, que té lloc aquest novembre a Belém, Brasil, el debat sobre el futur climàtic d’Europa torna a ser un mirall del que som com a continent: una Unió que vol liderar el món en sostenibilitat, però que alhora dubta davant la magnitud del repte. En les darreres setmanes, diversos estats membres han pressionat per rebaixar els objectius climàtics de cara a 2040, introduint ‘flexibilitats’ que permetrien compensar emissions amb crèdits internacionals. I, paradoxalment, una part del Parlament Europeu ha votat en contra d’aquests objectius reduïts… perquè els considera encara massa ambiciosos o el que és pitjor, per tàctiques partidistes.
El dilema no és menor. Europa ha estat, fins ara, la referència moral i tecnològica de la lluita contra el canvi climàtic. Però la seva fortalesa no es basa només en l’ètica ambiental, sinó en entendre que l’ambició climàtica és també una aposta econòmica, industrial, laboral i de sobirania estratègica.
Les dades ho confirmen. El sector de béns i serveis ambientals ja representa més del 3 per cent de l’ocupació total a la Unió Europea, amb 6,6 milions de llocs de feina equivalents a temps complet. Les energies renovables donen feina a 1,8 milions de persones dins la UE, en un sector que globalment ja mou més de 16 milions de treballadors, segons l’Agència Internacional d’Energies Renovables. I les projeccions indiquen que el paquet Fit for 55 podria generar més de 200.000 nous llocs de treball nets abans del 2030, xifra que s’enfila a prop d’un milió si es combinen transició verda i digitalització.
Aquestes xifres no són fum. Són la prova que la transició ecològica pot ser, si es fa amb visió, una palanca de prosperitat. La UE concentra ja al voltant d’un 30 per cent de les empreses líders mundials en tecnologia d’electròlisi, un 40 per cent en aerogeneradors i bombes de calor, i prop d’un 20 per cent en captura i emmagatzematge de carboni. La indústria verda europea comença a ser sinònim de competitivitat i innovació. I el més rellevant: des del 1990, el PIB europeu ha crescut un 68 per cent mentre les emissions han caigut un 37 per cent. És la demostració empírica que créixer i descarbonitzar són objectius compatibles, si s’actua amb decisió.
Renunciar a aquesta ambició no seria una mostra de realisme, sinó de miopia estratègica. Cada cop que Europa relaxa un objectiu climàtic, envia un senyal d’incertesa als mercats, frena la inversió tecnològica i renuncia a la seva autonomia energètica. En un moment de tensions geopolítiques i dependència encara forta dels combustibles fòssils, la transició verda és també una política de seguretat: menys dependència del gas rus o del petroli del Golf, més sobirania industrial, més resiliència econòmica.
Però la dimensió de la transició no és només continental; també és local. A les Illes Balears, els efectes del canvi climàtic són palpables: escassetat d’aigua, onades de calor més llargues, regressió del litoral i pressió sobre els ecosistemes marins. Aquí, apostar per una economia descarbonitzada no és una moda, és una necessitat vital. Però també una oportunitat: impulsar la competitivitat empresarial a través de preus d’energia reduïts, implementar les energies renovables distribuïdes, apostar per la mobilitat elèctrica i desenvolupar sectors emergents com l’economia blava. Tot això genera activitat, llocs de feina qualificats i valor afegit local.
Quan alguns defensen que els objectius europeus són ‘massa ambiciosos’, potser obliden que darrera d’aquesta ambició hi ha ocupació, innovació i sobirania energètica. Reduir l’ambició climàtica és renunciar a ser protagonistes del futur. La COP30 no és només una conferència sobre emissions: és una prova de maduresa per a Europa.
Si la Unió vol mantenir el seu paper de referent global, ha d’entendre que el clima no és una despesa, sinó una inversió. Una inversió en un planeta habitable, sí, però també en una economia pròspera, en una indústria forta i en una societat amb futur. Perquè al capdavall, l’únic objectiu massa ambiciós és aquell que no s’intenta assolir.
