Alço la mirada de l’ordinador, el ulls entreoberts, enlluernats per la claror d’un sol solitari i omnipresent, entreveuen un fil blanc que es desplaça calmosament per la pàgina blava del cel com una llarga rúbrica, una serp albina o una via làctia fugaç, impensada en aquest moment del matí.
Amb la mateixa parsimònia, un estol de formes que es deformen, apareixen del no res i taquen d’ombres els carrers i façanes; en un instant, el cel immaculat queda empastifat d’un garbuix de núvols com de caramel filat, llaminadures de cotó que s’esvaeixen tot d’una, com un somni al despertar.
Obro la porta del pati i una coral simfònica d’ocells desvetllats piulen esvalotats temes d’actualitat ornitològica, no és música de llauna, més aviat sona a cançons de bressol, de niu gronxat entre les branques. Un llorer perfuma l’aire, els xiprers apunten alt i els lliris com ciris pasquals. La bugada pinçada als estenedors tremola, com si tingués petites esgarrifances, orejada per un ventijol fredolic, gairebé imperceptible, que posa els pèls de punta.
Per un d’aquells capricis de la primavera, el sol que lluïa espatarrant i ufanós, deixa de brillar, tapat, de sobte, per un edredó grisós que, de pas, deixa el poble en una claror incerta, vacil·lant, apagada. El matí no s’acaba de definir, però la gent ja circula amb màniga curta i el somriure encetat pels dies càlids que es van insinuant.
Aquets dies finals del mes d’abril, sempre ens porten els esclats dels colors de flors i llibres. Els alens de les poesies i les històries de contes i narratives de la vida que fou, que és o que pot esdevenir. És un temps on les ficcions d’alguna manera es fan realitat. En una plaça curulla de paradetes, podem trobar el que no estàvem cercant, i no per casualitat.
Després d’aquest moment contemplatiu, reprenc el camí d’aquest text que té el propòsit senzill de compartir aquesta finestra del Diari, des d’on volen les paraules en ales d’una imaginació d’estar per casa.
