Fa uns dies, en una jornada organitzada per ASINPROS, es van debatre diferents models d’atenció a les persones amb diversitat funcional. Aquest és un tema que només ens preocupa quan ens toca de prop; com sol passar quan esperes un fill, o et trobes davant d’una situació inesperada: pares o mares que envelleixen, una malaltia, o una discapacitat sobrevinguda. És quan ens toca, que la realitat ens sacseja.
En la jornada, es van presentar exemples inspiradors del que podria ser el futur en l’atenció a la diversitat: vida independent amb suport, centres comunitaris, o d’educació i d’oci inclusius. Escoltar les històries de lluita i perseverança d’algunes persones per arribar-hi posa la pell de gallina. Són testimonis que remouen, que fan pensar, que ens interpel·len.
L’ASSISTÈNCIA PERSONAL IMPULSA L’AUTONOMIA. Raúl Aguirre, Sacha Novalbos i Conxi Casasnovas són referents clars de la vida independent. Raúl va explicar el seu projecte de vida amb orgull i autenticitat: viu i treballa al camp, assisteix a classes de lectura, de teatre i d’equitació, i pinta retrats. Una vida triada, plena i diversa.
Després, va demanar que pugés a l’hemicicle la seva assistenta: m’ajudes Sacha? La relació que mantenen és un exemple de que la meta és possible. Sacha recolza les tasques quotidianes que ell no pot dur a terme, el guia en els seus objectius, el capacita per a prendre les seves pròpies decisions.
És una gran companya de viatge. Ella ens va explicar que li proporciona les eines que li permetin dur a terme els seus plans, i açò va des de la llista de la compra, cuinar una recepta o aprendre llengua de signes.
Finalment, va intervenir la seva mare: La idea de marxar de casa li va sorgir quan ho va fer el seu germà. Tothom pensava que la seva discapacitat intel·lectual no ho permetria. Van començar amb un pis tutelat, i tot va anar bé fins que va arribar la pandèmia. Va ser llavors quan Raúl va voler fer el pas, i van descobrir que ell sabia fer moltes coses tot sol, com preparar-se la medicació, que sempre li havien fet d’altres. Conxi va dir: «Només calia creure que era possible».
S’explica amb gran sensibilitat en el curtmetratge Seda y Hierro, emès per Televisió Espanyola.
La història de Raúl marca el camí. Els habitatges supervisats ja no són una opció viable; el cost del seguiment els fa insostenibles. I, si mirem cap al futur, tampoc disposarem de prou residències geriàtriques per atendre les necessitats creixents de les persones grans que hi hauran. Ni tampoc tindrem prou fills i filles joves que se’n puguin fer càrrec de nosaltres.
M’AGRADARIA FER-ME GRAN a ca meva, envoltada de les meves dèries i dels meus hobbies. Poder sortir al carrer, continuar amb les activitats pròpies i comptar amb el suport necessari per a tot allò on no puc arribar. Un suport que podríem compartir entre diverses persones amb necessitats similars. Una Sacha que m’acompanyi.
La Llei de Promoció de l’Autonomia Personal, coneguda com la Llei de Dependència, ho contempla, i tot apunta que aquest haurà de ser el camí, perquè no tothom podrà accedir a una residència.
Estaria bé que estimem aquesta idea, perquè viure amb autonomia és un dret.
