Es suposa que quan un lector comença a llegir un article o columna en es diari espera trobar-hi ja en ses primeres línies qualque cosa interessant que l’enganxi, que li aporti coneixements, que l‘interpel·li de qualque manera o que simplement l’entretengui. I aquesta és sa meva pretensió quan me pos a escriure qualsevol cosa que valgui la pena en plena era de sa superficialitat digital. Tenir s’oportunitat de poder-te expressar lliurament a través d’un canal com aquest, compartint pensaments, anàlisis o històries amb un públic ampli és un acte de reponsabilitat, però també un descàrrec de consciència. És una manera de teixir relacions o de destruir-les. Perquè ja sabem que rallar, escriure o intentar reflexionar entorn segons quins temes, i insistir a posar es dit en sa llaga, moltes vegades sol ser sinònim de ficar-se en problemes.
Abordar certes qüestions requereix atreviment, perquè són controvertides, delicades, o són susceptibles de generar crítiques i conflictes. Emperò es contrapunt més gratificant el trob en aquelles paraules que m’esperonen a no deixar d’escriure, a no afluixar, emfatitzant en moltes ocasions en sa valentia que suposa dir sense complexes segons quines coses. Encara que crec que dir allò que una pensa, clar i llampant, sense por, intentant aplicar es sentit comú, no té res de particular. Jo sempre he sentit a ca meva que tot ben dit es pot dir. I quan allò que dius és just no hi ha motiu per callar. I són aquests comentaris que me fan agafar encara més coratge i me donen força per ser un humil, però a la vegada potent altaveu de tots aquells que no tenen sa sort de tenir un canal com aquest per expressar-se.
Escriure en llibertat, sense pressions de cap tipus per part de ningú, independentment de qui ostenti es poder, sol ser molt gratificant. Quan açò succeeix, que no és tan freqüent, s’únic risc acaba sent un mateix: caure en sa irrellevància, s’avorriment, sa repetició o sa desídia. Sempre he pensat que deixar de tenir qualque cosa a dir és més greu que no tenir s’oportunitat de fer-ho.
Escriure en un mitjà públic és una aspiració valuosa, que permet influir, entretenir i informar, obrint un diàleg amb es lectors. Cada interacció és una oportunitat d’aprenentatge i de creixement. És un viatge personal únic, ple d’oportunitats per transmetre, influir i connectar amb es demés.
Lamentablement sa ideologia de s’accés còmode i immediat a sa informació ha modificat de forma irreversible sa nostra manera de comunicar-mos, en què allò visible i viral es converteix en sa mesura de totes ses coses. Quotidianament mos anestesiam amb pantalles mentre sa propagació de desinformació i fake news no s’atura. Hem convertit sa veritat en una mercancia més, moldejable i manipulable. En un món on es valor de sa persona es mida en nombre de seguidors, on es confon sa quantitat amb sa qualitat, s’artifici amb sa naturalitat i sa viralitat amb sa submissió a ses aparences, necessitam més savis que mos motrin a alimentar ses nostres ments, no només es nostros perfils.
Per citar una de ses plomes més esmolades de sa prosa actual, diré que Arturo Pérez-Reverte -de qui admir es seu estil sense floritures, directe i concís, esquitxat moltes vegades d’un humor agre i sarcàstic- va assegurar recentment que va deixar de ser reporter de guerra a partir des moment que van anar cobrant cada vegada més pes ses noves tecnologies, i es periodista va passar de ser un caçador de notícies a esperar en un hotel que arribi sa informació, perquè as seu parer «es telèfon mòbil ha matat es reporter».
Es tracta de despertar es lector que tots duim dins, de deixar de sacrificar sa profunditat des nostros coneixements, s’autenticitat de ses nostres relacions i, en darrera instància, sa nostra pròpia humanitat. Però es desafiament més important radica a fer-ho en una societat dominada a boldros per estímuls i recompenses constants, en què allò que ven és es patetisme, es discurs frívol, sense cap sentit crític. No trobau que ja és hora de demanar-mos si esteim cultivant coneixement o només cultivam aparences?
Internet ofereix unes possibilitats immenses d’informació, ja sabem que no sempre fiable. Moltes persones amb escassa capacitat de revisió crítica i de nul·la comprensió sobre un tema tendeixen a sobreestimar «Sant Google». Però aquest pou sense fons de coneixement, no és tan sant com sembla, i, lamentablement, ses conseqüències de no sebre discernir un contingut de confiança d’un altre enganyós poden resultar desastroses. D’aquí sa importància d’aprendre a passar pes sedàs ses notícies que mos van arribant.
A s’era digital, ses xarxes socials han revolucionat sa manera com ses persones mos connectam, comunicam i establim relacions. Aquestes plataformes permeten mantenir-mos en contacte sense importar sa distància geogràfica entre noltros. Tot i açò, també han introduït perjudicis significatius en sa qualitat de ses interaccions humanes.
Sa superficialitat és un des més ridículs comportaments que pugui adoptar un ésser humà. As vincles establerts en aquest context els manca sa solidesa, autenticitat i consistència que només són possibles a través de sa presència i es compromís en ses relacions cara a cara.
Maldament s’aparent hiperconnectivitat que avui tenim a ses mans, mai ses persones havíem estat tan desconnectades com ara.
