A l’exposició «Francesc Hernández Mora i el seu temps» la pintura abstracta fonamentada en la taca ocupa un lloc destacat. Aquest corrent artístic, anomenat informalisme i aparegut a Europa a mitjan segle XX, tingué com a protagonistes artistes de la talla d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Jaume Ribalaiga o Arnulf Bjørndal, tots ells presents a la mostra dialogant amb els monotips d’Hernández Mora, el primer pintor abstracte menorquí. L’ús de la taca com a llenguatge plàstic té, però, antecedents que es remunten al segle XIX en un moviment italià anomenat I macchiaioli, un grup de pintors que a la dècada del 1850 trenquen amb l’academicisme i fan de Florència primer, i de Liorna i Gènova després, el centre de l’escena artística italiana. Al Palazzo della Meridiana de Gènova, un palau del segle XVI que juntament amb altres quaranta-un formen els Palazzi dei Rolli, patrimoni mundial per la UNESCO des de l’any 2006, té lloc una esplèndida exposició que recoman, sota el títol «Gli Eredi dei Macchiaioli».
Els macchiaioli, format principalment per Giovanni Fattori, Silvestro Lega i Telemaco Signorini, visqueren en una Itàlia sacsejada per les insurreccions liberals que acabaren amb la unificació d’Itàlia el 1870. La seva oposició a l’academicisme i als gèneres tradicionals de la pintura (mitologia, història o religió) els dugué a trencar amb les regles tradicionals del clarobscur emprant els colors amb llibertat, privilegiant els contrastos entre llum i ombra i cercant valors emocionals en el color i en l’espontaneïtat de l’execució. La macchia (taca) és llum i color alhora i a sobre s’hi construeix allò representat. El moviment es fa públic a l’Exposició Nacional de 1861 a Florència i és per això que es considera que precediren els impressionistes francesos. La primera exposició d’aquests darrers no tingué lloc fins al 1874.
Telemaco Signorini, el teòric del grup, coneixia les obres de Camille Corot i de l’escola de Barbizon i compartia amb ells l’interès pels temes socials i per la pintura a l’aire lliure, dos trets distintius dels macchiaioli. En el cas de Giovanni Fattori el component social tindrà molt de pes en la seva producció a tall de denúncia dels greus problemes que patí Itàlia després de la unificació i que afectaven les estructures de l’Estat i la modernització d’una economia industrialitzada. Silvestro Lega, amb idees republicanes i radicals, centrà la seva temàtica en la dona i en el treball dels camperols.
Liorna, que entre els segles XVI i XVIII tingué, juntament amb Gènova, estretes relacions comercials amb Menorca (importàrem blat i exportàrem llana), van representar un paper important en aquest moviment artístic. Els paisatges de la Ligúria i especialment els dels pobles de les Cinque Terre, prop de Gènova, inspiraren gran part de la producció de maduresa de Telemaco Signorini. Instal·lat a Riomaggiore, un poble aïllat i de difícil accés, aquest esdevingué un centre artístic molt actiu, on arribaren deixebles seus com Adolfo Tommasi, Alfonso Hollaender, Giogio Kienerk o Plinio Nomellini. Aquest darrer exemplifica molt bé l’evolució que el moviment va fer a finals de segle cap al divisionisme i el simbolisme. Simultàniament, un altre centre molt actiu va ser el del llac Massaciuccoli, prop de Liorna. Allà hi vivia el compositor Giacomo Puccini, que aglutinà al seu voltant artistes en el que s’anomenà el Club de la Bohème. «Nella placidità sospesa sull’acqua chiara di Massaciuccoli, era un piacere intrattenersi con Giacomo Puccini sul piccolo molo del lago; aspettando che la luna salita sulle cime dei placidi colli, distendesse le sue reti di oro, sul leggero tremolare dell’onda» (‘En la placidesa suspesa sobre l’aigua clara de Massaciuccoli, va ser un plaer xerrar amb Giacomo Puccini al petit moll del llac, esperant que la lluna, havent pujat als cims dels turons plàcids, estengués les seves xarxes daurades sobre el lleuger tremolor de les onades), recordava Plinio Nomellini, gran amic del compositor.
