Joan Pera: «El meu tresor són les estones que he fet una mica feliç a la gent»

Passejant pel port de Ciutadella, amb un to entranyable i entre bromes i rialles, assegura Joan Pera (Mataró, 1948) que «Menorca és el nostre somni daurat». Ho diu l’endemà d’oferir el seu darrer espectacle al Teatre del Casino 17 de Gener, on admet haver-se sorprès per l’acollida obtinguda.

El vincle de l’artista amb Menorca ve d’enfora, professionalment i també en l’àmbit familiar. I com que «feia quatre o cinc anys que no venia», ja avisa: «Vull tornar a partir del setembre amb el nou espectacle! Digue-ho a l’alcalde i al regidor de Cultura!».

Vostè és un habitual a l’Illa.

—He vingut molt, a Maó, as Born, a Ciutadella. Com a turista català he vingut moltes vegades amb els nanos, és un lloc meravellós.

Té casa, aquí?

—No encara! (riu) Però quan sigui gran en tindré.

I l’espectacle de divendres?

—Molt bé. Estava pleníssim, la gent es va posar dreta al final. Em va sorprendre, perquè amb el temps que feia que no venia, sempre penses: «Potser no se’n recorden de mi». Però no, va ser d’una estima que vaig quedar molt emocionat… Però molt, eh!

Fa un repàs a la seva carrera…

—És un repàs amb molt d’humor, per explicar per què… i jo encara no ho sé (riu), faig somriure i riure. Tota la vida, des que vaig treballar amb la Mary Santpere, el Woody Allen, Paco Morán, ha estat amb aquest punt d’humor, de treure dramatisme a la situació. Ja és prou dramàtic tot, tenim dret a un somriure. Ha estat la història de la meva vida, tant amb la família, que tinc sis nanos i això ja fa riure, perquè normalment no tenim tantes criatures (riu). A tot hi podem trobar aquell moment de simpatia, d’agradabilitat, d’humor.   

Quant n’hi ha d’improvisació?

—Tinc un guió previ i abans de començar el miro, però després sorgeix el que sorgeix. És un espectacle on l’espectador també és protagonista, i et diré una cosa, però no ho diguis: A mi    també se m’escapa el riure (riu) i acabem rient tots plegats.

I què en diu la teoria? Pot riure l’actor, o no?

—La teoria diu que no hem de riure, però que vols que et digui, si són amics meus, si riem plegats, millor (exclama entre rialles).

Així, suspendria l’examen…

—Segurament… A vegades ho dic, si hagués d’anar a les escoles de teatre o hagués de fer un càsting… En vaig fer un amb Woody Allen i no em van voler. No em podria guanyar la vida fent càstings (riu), compleixo poc les normes. Però no és culpa meva, és de la gent.

I ara?

—Perquè riuen! Ens ho passem bé tots i, després, ves a saber si me’n recordo d’aquell tros que havia de dir. Però és que si no riuen, ja podem plegar. El dia que no sigui així, hauré de buscar una caseta a Menorca i retirar-me. Però no passarà! Vindré, però no em retiro!

Ja ho diuen que els actors no es retiren mai.

—És veritat, la nostra missió, tant si fas drama, com si fas comèdia, és crear emocions. I això, en el llibre aquell de la Constitució, no hi surt: «Els que creen emoció, no es poden retirar». Ho haurem d’escriure.

Com s’assembla Joan Pera a l’artista?

—És molt semblant, molt igual. De vegades em diuen que no saben si dic les coses de debò. I li ho dic, perquè és el que em passa. Puc ser exagerat, perquè sembli més simpàtic, però veritat ho és.

Podem dir que Joan Pera és còmic per naturalesa, idò!

—Una mica sí (riu). De sempre he tingut aquesta tendència a fer riure a la gent, a passar-ho bé, a què la gent estigui contenta.

Vostè va estudiar Dret…

—Sí, però saps què passa? Que a la facultat de Dret em dedicava més a fer teatre amb el Teatre Espanyol Universitari (TEU), que no pas estudiar. I clar, quan m’examinava, em suspenien. I vaig dir: «Sabeu què? Em dedicaré a fer teatre i a fer feliç a la gent!». I a això m’he dedicat.

Ha fet drama, però més comèdia.

—Quan vaig començar feia molt més drama, Sartre, Pirandello, Shakespeare, però a mesura que m’he anat fent gran, la gent, l’univers, el món, ha necessitat més somriures. I com que tinc aquesta tendència, de fer riure a la gent, penses: «A veure si riem tots una mica!».

Ja fa falta, ja…

—Tu diràs. Mires el món i vas tirant, perquè és el que toca, però és molt d’agrair, i la gent m’ho diu, que feia temps que no reien. És el tresor que tinc, les estones que has fet una mica feliç a la gent.

Costa de fer humor?

—La situació del món és realment difícil, miris per on ho miris. Però, a mi, i no ho prengueu com a pedanteria, m’és fàcil sortir i picar una mica l’ullet a l’espectador i somriure tots dos. No necessito grans coses per fer riure, només dient-ho d’una certa manera, les coses ja tenen sentit d’humor, i apropes l’espectador a la teva realitat i la teva s’acosta a l’espectador.

El públic va predisposat?

—Sí (riu). Jo em pensava que no. Aquí, a Menorca, sou més seriosos, eh! (riu).

Vostè creu?

—Home, saps què passa? Sou una gent, des que jo us conec, amb un bagatge cultural molt alt i un pensa: «Aquests senyors en saben molt, tenen molta cultura, a veure si no els faré cap gràcia». Però no, tinc la sort que us faig gràcia… Què Déu ho conservi.

Com actor de doblatge, posa veu a Woody Allen, Rowan Atkinson. Amb quin es queda?

—En vaig fer un quan era jovenet, Frank Spencer, a «N’hi ha que neixen estrellats», que era una mica semblant a mi, que ho trencava tot. Cridava la seva dona, «Betty, Betty?» (reprodueix amb la veu del personatge). Era molt entranyable, molt divertit. Rowan Atkinson a «L’escurçó negre» va ser un moment important a la meva vida, era molt difícil i molt teatrero, i va anar bé. I Woody Allen és molta l’estima mútua que ens tenim. Ell m’aprecia, no molt, perquè és molt seriós (riu), però ho sé, i jo l’aprecio molt.

És molt seriós?

—Sí, és molt tímid. Quan em veu, es posa content, però tampoc no es posa a ballar (riu). «Oh, oh, Pera, Pera, thank you, thank you». Em va dir un dia:«És que tu ets més graciós que jo!».

Teatre, televisió o cinema?

—Vam fer una funció tan maca a Ciutadella… Aquests moments de màgia entre el públic i l’actor, no els té res més. Estic rodant una sèrie per TV3 i una pel·lícula, i m’agrada, però el teatre té aquests moments màgics que només té el teatre, i fas aquella funció, només per aquell dia, i per aquella gent. El cine està molt bé, et coneix molta gent, vas a la catifa vermella, la gent et diu «oh, oh», però no és aquella estima que et té la gent a l’escenari. La meva catifa vermella és el públic del dia a dia.

Ja ha fet el paper de la seva vida?

—Nooo! Quan sigui gran! Ja vindrà. Cada funció, la faig tan a gust, sigui la que sigui, que cada una és la funció de la meva vida. I la propera, el setembre, «Un sogre de lloguer», s’assembla a «La extraña pareja», l’hem de venir a fer aquí, és molt divertida.

Enlace de origen : Joan Pera: «El meu tresor són les estones que he fet una mica feliç a la gent»