Convé distingir la democràcia com a ‘sistema’ de legitimació del poder legislatiu i executiu per la via de la concurrència competitiva partidista per mitjà de l’exercici del sufragi universal a unes eleccions sotmeses a escrutini imparcial, amb la corresponent objectivació institucional que així ho determina, de la democràcia com a ‘ideal’ de convivència política que regula els processos de configuració del conjunt social en la línia de l’assoliment del major grau possible d’autonomia personal i de participació en la vida pública.
En el primer cas, la democràcia en sentit institucionalitzat en el moment històric actual parteix del fet de l’existència d’un ordre social constituït prèviament sobre una estructura de relacions de poder i de domini, només a partir de les quals s’explica la dinàmica real dels processos de transformació social, les quals no expressen necessàriament la consecució de majors nivells ni de llibertat ni de justícia. És en aquest sentit que es pot afirmar que les democràcies actuals, en bona mesura, traeixen el seu propi ideal, en convertir-se en la pràctica en sistemes de gestió d’unes relacions de poder prèviament establertes tendents a la consolidació de diferents formes de dominació de l’home sobre l’home -i de l’home sobre la natura- i de renúncia a la recerca de realització objectiva tant dels ideals de llibertat com de justícia.
També en aquest context hem de situar les tesis arendtianes de vinculació de les societats contemporànies de la «economia de mercat» en el nivell més elemental -i primitiu- de l’acció humana, el de la tasca, i no pas ni en el del treball ni en el de l’acció ètica i políticament orientada. De fet, podríem afirmar que la pràctica política contemporània no és pròpiament política, i que el discurs i el llenguatge hegemònic en el si de la vida pública tampoc és pròpiament polític, sinó més tost un llenguatge subordinat a la prèvia conquesta de poder i determinat per interessos socials concrets establerts -expressió dels poders fàctics i no dels projectes polítics pròpiament dits ni dels ideals de justícia-.
Situada la política professional en aquest context partidista, s’acaba regint per la lògica dels mecanismes de conquesta del poder, el qual adopta un perfil democràtic formal, però no impulsat ja per la lògica del servei als ciutadans en què s’hauria de fonamentar la praxi política democràtica, la qual parteix i apunta al desenvolupament del concepte d’autonomia -llibertat- i responsabilitat solidària -justícia-.
Així, l’autoritat política -necessària per a tota realitat institucionalitzada- reverteix en autoritarisme, i aquest pressuposa l’ocultament de les veritables intencions i la instrumentalització de les relacions humanes en el context de la vida -privada i- pública, la qual cosa porta a la privatització dels fins polítics i a la concurrència competitiva en l’ordre de la regulació de l’activitat pública, de manera que el model de relacions interpersonals no és el de la praxi ètica ni política, sinó el de la lògica del mercat desregulat en el si del qual s’imposa les relacions de dominació derivades de l’asimetria real en la possessió del capital que determina la forma de presència en el context de mercat. O dit d’altra manera, el ciutadà no viu ni pensa de manera autònoma en la mesura que el sistema social públic no garanteix la qüestió prèvia del «necessari» per a viure -món específic de la «tasca» d’Arendt que el regeix la societat del consum-.
No és la llibertat ni la justícia sinó la «necessitat» i el caràcter immediat del dia a dia -mercat- allò que determina el comportament social, legitimant-se el recurs als mitjans que es converteixen en fins en si mateixos -el benefici-, i a l’inrevés -hegemonia de la racionalitat instrumental-. Però si la praxi ètica i política real es troba determinada en la pràctica per l’hegemonia de la racionalitat individualista, aleshores les relacions de la ciutadania entre si i de la ciutadania amb les institucions polítiques, es troba igualment instrumentalitzada, i la gestió pública ja no ho és dels interessos públics -sobretot els de mig i llarg termini-, sinó d’interessos privats que instrumentalitzen la institucionalitat pública, aquella que hauria de servir per a la realització del bé comú. Però si no hi ha realització del bé comú en la institucionalitat política ni en les relacions de mercat, aleshores la democràcia no és ‘real’, sinó un marc instrumental.
