A mesura que s’acosta el final de l’any, la litúrgia adquireix novament un to apocalíptic. «Vindrà aquell dia abrusador com una fornal» (Ml 3,19), hem escoltat avui a la primera lectura. «Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles», hem respost al salm (Sl 97,9). «Tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra», afirma Jesucrist en referència a la magnificència del Temple de Jerusalem (Lc 21,6).
L’adveniment gloriós de Jesucrist al final dels temps és una veritat de la nostra fe que proclamem cada diumenge amb aquest article del Símbol dels Apòstols: «D’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». En efecte, després de la «gran tribulació» (Mt 24,21) que l’Evangeli de la Missa d’avui descriu amb dramàtic realisme, el Messies jutjarà «les accions amagades dels homes» (Rm 2,16) i «destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres», tot posant «les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra» (Mt 25,32-33). Així arribarà a la plenitud el Regne on «Déu serà tot en tots» (1Co 15,28).
En aquest context, resulta lògica i comprensible la pregunta que els deixebles dirigiren a Jesús: «Mestre, quan serà tot açò i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?» (Lc 21,7). La resposta de Nostre Senyor és detallada en quant al «senyal», però no es pronuncia sobre el «quan» perquè «d’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare» (Mc 13,32). Per aquesta raó, els cristians de tostemps som invitats a «vetlar» —com repetirem durant l’Advent— perquè «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33).
Durant aquest temps de vetla, els fidels tenim en l’Eucaristia una «penyora de la glòria futura» (futurae gloriae pignus) —en paraules del Concili Vaticà II (constitució Sacrosanctum Concilium, 4 de desembre del 1963, epígraf 47). Així ho anuncià Jesucrist en el seu discurs a la sinagoga de Cafarnaüm: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54). Certament, com explicà sant Joan Pau II al final del seu llarg pontificat, l’Eucaristia és «participació en la vida de Déu», la qual supera «les fronteres del temps» perquè «és eterna i venç la mort». Tal i com Crist va viure en la carn sense perdre la glòria, el Santíssim Sagrament «introdueix l’eternitat i la infinitud en la història humana» (audiència general de 25 d’octubre del 2000, epígrafs 1, 2 i 4).
Segons el relat de la Cena de l’Evangeli segons sant Lluc, en posar-se a la taula, Jesús de Natzaret digué als deixebles que no tornaria a menjar aquell sopar «fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu» (22,16). Ho repetí després de prendre el calze i pronunciar l’acció de gràcies: «Des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu» (22,18).
Aquestes paraules posen de manifest que l’Eucaristia ens deixa besllumar la llum gloriosa del Regne de Déu. És per aquest motiu que sant Joan Pau II, en la seva darrera encíclica «Ecclesia de Eucharistia» (17 d’abril del 2003), parlà de la «tensió escatològica» de l’Eucaristia: aquesta és «anticipació del Paradís», tota vegada que ens deixa gaudir abans d’hora de la «joia completa» promesa per Crist (Jn 15,11). I afegí: «L’Eucaristia és veritablement una escletxa del cel que s’obre damunt la terra. És un raig de la glòria de la Jerusalem celestial, que penetra els núvols de la nostra història i projecta llum en el nostre camí» (epígrafs 18-19).
D’aquesta manera, mentre esperam el retorn del Senyor Jesús, com es proclama després de la consagració, la presència real del Ressuscitat a través de les espècies eucarístiques «posa en el món el germen de la nova història» (epígraf 58), aquella en la qual «no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Ap 21,4).
