L’altra Església a Menorca, sancionada per Franco

Aquest compromís es va concretar en decisions valentes, com la cessió d’espais eclesiàstics, inclosa la sagristia, per a reunions de treballadors, col·lectius i grups polítics compromesos amb la democratització. En el context del franquisme tardà, aquest gest no només era una mostra de generositat, sinó també un suport decisiu a la societat civil menorquina i a drets essencials com la llibertat d’expressió, de reunió i d’associació.

El setembre de 1971, segons el relat de Josep Seguí, es van organitzar trobades amb persones d’inspiració marxista, incloent-hi membres del Partit Comunista. Aquestes reunions van ser l’embrió de la Junta Democràtica de Menorca (creada el 21 de gener de 1975) i de l’Assemblea Democràtica de Menorca (iniciada el 23 de gener de 1976). En una d’aquestes trobades, amb la presència de Joan Garcia Nieto, es va fundar Comissions Obreres de Menorca. Una experiència similar es va donar a la parròquia de Sant Esteve de Ciutadella, on el rector Pere Comella també va cedir espais per a reunions cívico-polítiques, incloses les de CCOO, coordinades per Silve Pons.

Bartomeu Febrer, Josep Seguí i Joan Febrer no només van ser figures clau de l’Església menorquina que facilitava l’organització democràtica, sinó que també van impulsar iniciatives cristianes transformadores, com els Cursets de Cristiandat, l’organització Cristians pel Socialisme, les Colònies d’Estiu i l’Escola de Teologia. A través d’aquesta darrera, van col·laborar en un dels esdeveniments més rellevants per a la recuperació de la catalanitat a Menorca: el Congrés de Cultura Catalana.

Context social i resistència al règim

Eren temps incerts i convulsos, en què convivien els anhels de democràcia i llibertat amb les resistències a mantenir l’statu quo. Un reflex extraordinari d’aquesta situació és el noticiari de l’estiu a Menorca, escrit per Ignasi Mascaró i publicat al número 653 de la revista «Lluc», l’últim nombre amb Franco encara viu (moriria el 20 de novembre de 1975).

En aquest article, Mascaró informa de diversos esdeveniments significatius: el III Festival d’Estiu de Joventuts Musicals (JJMM) de Ciutadella, la crisi del sector de la bijuteria vinculada a Sebime, el Congrés de Cultura Catalana a Menorca, els cursos de català organitzats per l’Ateneu de Maó i JJMM, així com misses governatives i manifestacions de suport al franquisme, amb l’OJE (Organización Juvenil Española) com a principal instigadora.

Mascaró també esmenta la darrera multa imposada pel Governador de Balears al sacerdot Joan Bosco Faner. L’incident va tenir lloc el 31 d’agost de 1975, a la parròquia de Santa Eulàlia d’Alaior. Durant una missa celebrada pel jove capellà ciutadellenc, «aquest es va detenir a parlar sobre el dret a la vida durant l’homilia. En aquell moment, tres persones del públic —un pare, una mare i la seva filla— es van aixecar. El pare, un exbatlle, va cridar «calla, burro» abans de sortir del temple.

Ningú sap qui va fer la denúncia, però un mes després arribava la sanció: una multa de 300.000 pessetes, la més alta mai imposada a Menorca per un fet d’aquest tipus». Aquest relat reflecteix la tensió entre les veus crítiques i un règim que feia esforços desesperats per controlar-les.

Aquesta fou l’última acció desesperada del règim franquista per limitar la llibertat d’expressió i controlar qualsevol veu crítica dins i fora de l’Església. L’Església espanyola institucional, representant del nacionalcatolicisme, va donar suport al règim des del primer moment, legitimant les seves accions. Però, com hem vist, no tota l’Església pensava igual. Hi havia una altra Església, més propera al carrer i al món obrer, compromesa amb la seva missió alliberadora de qualsevol forma d’opressió. I el règim franquista era clarament opressor.

Repressió contra l’Església crítica

La sanció a Joan Bosco Faner va ser la darrera aplicada a una homilia a Menorca, però no va ser un fet aïllat. Una de les sancions més notòries fou recollida pel butlletí clandestí editat a Barcelona l’ «Agencia Popular Informativa» (Api), que, en el seu número 43, del 21 de febrer de 1974, incloïa, juntament amb el titular contra l’execució de Puig Antich, l’article «Otra multa a un cura por una homilía» L’article relatava que: «El pasado 8 de enero, el Gobernador Civil de Baleares impuso una multa de 50.000 pesetas al padre Joan Febrer Rotger por una homilía pronunciada en la Iglesia del Carmen de Mahón el 1 de enero. Las razones invocadas son: ‘… se refirió a las múltiples violencias contra la paz ocurridas durante el pasado año 1973, enumerando especialmente la querella judicial contra el obispo de Segovia, el reciente proceso 1001 contra notorios dirigentes obreros, la detención de 113 personas reunidas en unos locales parroquiales de Barcelona y el encarcelamiento de cuatro jóvenes obreros en Menorca…’. Todo ello fue calificado de ‘manifiestamente contrario al orden público por atentar a la unidad espiritual, nacional, política y social de España…’».

Ressò de la sanció a Joan Febrer a la premsa clandestina

Amb la rendició de Menorca l’any 1939, l’illa quedà amb dues publicacions d’informació general: «Menorca: Órgano de Falange Española Tradicionalista y de las JONS» (1941), i «El Iris. Información y cultura» (1943). Les lleis de premsa de 1938 i de 1966, amb censura prèvia o sense, juntament amb l’existència d’un partit i un sindicat únics (el Movimiento Nacional i l’Organización Sindical Española), feren impossible qualsevol iniciativa de premsa lliure.

En aquest context de repressió, es generà un corpus de publicacions clandestines i d’exili, de caràcter cultural i polític, que circularen durant la dictadura fins a la legalització dels partits polítics i la recuperació de la llibertat de premsa, amb la Llei per a la Reforma Política i el Reial decret llei de l’1 d’abril de 1977. A Menorca no hi ha constància de cap publicació clandestina pròpia, però sí de la presència de publicacions d’aquest tipus, com «Api», o altres amb fort vincles amb Menorca.

Una d’elles, de caràcter eclesiàstic, fou «Quinzena Informativa: Butlletí d’Informació Interior», iniciada a Barcelona el 1973 pel Grup cristià de promoció i defensa dels drets humans. Aquesta no era pròpiament clandestina, sinó «tolerada» pel règim com a publicació d’ús intern. En el número de març de 1974, incloïa un dossier sobre els fets ocorreguts l’1 de gener de 1974 a la parròquia del Carme de Maó. Aquest dossier recollia l’homilia de Joan Febrer, escrita en català; cartes entre el Bisbe, el Comandant de la Base Naval i el Governador Civil; així com la notificació de la multa imposada pel Govern Civil i la nota oficial del Bisbat.

El dossier fou publicat per proporcionar als capellans informació directa d’aquells esdeveniments. La nota del Bisbat deia: «El día 1 de enero, Jornada Mundial de la Paz instituida por el Papa Pablo VI, a las 20 horas, en la iglesia parroquial del Carmen de Mahón, durante la homilía leída por el reverendo Juan Febrer Rotger, algunas personas situadas al fondo del templo protestaron verbalmente de manera tumultuosa, secundadas por un grupo que las aplaudió, mientras la asamblea de fieles permanecía sentada. El sacerdote celebrante manifestó que lo que hacía era una aplicación de la Palabra de Dios a la realidad. No pudo continuar la homilía y prosiguió hasta el final la celebración de los divinos misterios. Los provocadores abandonaron el recinto sagrado.»

Per la seva banda, el Governador Civil interpretà els fets com un atac a l’ordre públic i imposà la multa al·legant que l’homilia contenia «expressions contràries a la unitat espiritual, nacional, política i social d’Espanya». Així es tancava un altre episodi en què la veu dissident era silenciada per un règim que temia qualsevol espurna de crítica o llibertat.

Aquesta Església menorquina, a diferència de la més fidel al règim, va destacar pel seu compromís amb la democràcia, els drets humans i la defensa de la catalanitat de Menorca durant els anys més foscos del franquisme, un exemple inspirador que no hauria de caure en l’oblit. Lluny de resignar-se al silenci còmplice o a la subordinació, aquesta altra Església, profundament arrelada al poble, va alçar la veu contra la injustícia, va obrir espais de diàleg i va donar suport als moviments que lluitaven per una societat més lliure i més justa.