La mà és el mitjà que ha fet possible que les civilitzacions avancin. I aquest relat d’història universal es repeteix amb cada naixement: les mans de l’infant són claus en els seus processos de maduració cognitiva perquè són estratègiques com a font d’informació del seu cervell. Amb les mans tant fa anar i venir el seu món proper com xuclant-se-les reclou en ell mateix i fa els primers assajos de recolliment en ell mateix.
Quan els adults inesperadament quedam a les fosques recorrem a les mans per reconèixer l’entorn. En aquells moments les mans ens il·luminen la ment, si no estaríem ben desorientats. És de les primeres coses que vam aprendre: els infants, davant un món que els resulta mistèric, recorren a les mans per investigar-lo. Han heretat estratègies infal·libles: agafar-lo, borinar-lo, sacsar-lo, mirar-lo per tots els costats, tastar-lo, comparar-lo, deixar-lo i sense mirar recuperar-lo. Investiguen els seus desplaçaments, les aparences, el pes, la sonoritat… i en pocs mesos han construït una imatge sensorial molt complexa del món físic que els envolta.
Analitzant la pluralitat d’objectes, la diversitat de materials, la riquesa d’oportunitats d’exploració, etc. que l’infantó té al seu abast, podem inferir com de conscients de les seves necessitats són els seus cuidadors.
Aquesta intensitat investigadora manual anirà creixent fins a insistir que necessita explorar amb les mans tots els objectes, enfonys i racons del món.
L’infant concentra en els dits els seus esforços per aconseguir la precisió com millora de les seves capacitats. Ben prest sap inhibir part de la mà per crear una pinça amb només dos dits i així possibilitar el maneig de les miniatures… La curiositat, convertida en hàbil manipulació, li obre la porta no només de noves experiències sinó que sobretot li permet accedir a la màgica consciència del propi coneixement i aprèn a regular-lo. Mai més lluitarà només per sobreviure i definitivament enfilarà el camí humà d’entendre i transformar el món. Per sempre més el coneixement formarà part de les seves necessitats.
A partir de llavors, les mans de l’infant sondejaran la més humana de les capacitats: la creativitat. Les deixarà ballar sense intenció prèvia sobre una superfície per després dir-nos què ha representat.
Amb les mans enfortirà el poder de la seva ment fent i desfent munts i files comprovant que, de forma incruenta, pot decidir sobre l’existència. Amb arena o pasta convertirà la matèria en una esfera, després la regalarà, per segons després reclamar-la. Posteriorment, l’esmicolarà o en farà una planxa que gravarà amb els seus dits.
Recorrent a les mans sabrà enfilar-se, descobrirà com protegir-se, tapant-se els ulls sabrà que pot desaparèixer…
Així arribarà als dos anys, que encara que a algú li pugui semblar que no sap quasi res, però del cert és que tot haurà començat.
Tanmateix, l’autèntic prodigi que assoleix l’infant amb les mans és quan, encara nadó, ens agafa un dit amb les mans: ens ha captivat l’ànima per sempre. La mare, revolucionada per les hormones, sabrà que l’intens amor que sent és cosa dels dos.
Si hem oblidat la força de la tendresa, la fa present aquella maneta que ens atrapa el dit o ens palpa la cara. Si dubtam del nostre paper, l’infant ens el recorda quan davant un imprevist se’ns aferra a les cames. Si ens hem concentrat excessivament en la nostra activitat, l’infantó ens convoca a retornar a les mans per evidenciar que estimam i que els braços serveixen per sostenir-nos els uns als altres i les abraçades per resistir.
És així que la mà de l’infant a més d’explorar el món ens transforma el dedins convocant-nos a l’amor total i així també obligar-nos l’optimisme.
