Les obres menorquines de Fernando Díaz Giles

El cadet que va escriure un himne

Fernando neix el 20 de juny de 1887 a Sevilla. La seva infantesa la viu entre la capital i Ronda. Una germana de sa mare l’introdueix en la música, encara que prest serà alumne de Luis Leandro de Mariani, organista de la catedral de Sevilla i compositor. L’any 1905 es trasllada a Madrid amb la seva família. El 1907 entra com a cadet a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo, de la que surt el 1911. De la seva estada a l’acadèmia és la creació de l’himne d’infanteria. La història de la composició que explicava Hernández Mora (HM) en una carta a Vicent Guarner (28/01/1975) és aquesta:

«A Díaz Giles lo recuerdo perfectamente, de cuando era teniente, autor ya del Himno de la Infantería Española, que compuso durante un arresto que le impuso, siendo cadete, el coronel Villalba, director entonces de la Academia de Toledo. Esto me lo contó Sebastián Rodrigo hace más de cincuenta años. Según él, Villalba se había enterado de que tenía un cadete músico y algo compositor y, sin meterse en más averiguaciones, le encargó que compusiera un himno. Pero pasaban los días, Diaz Giles no se sentía inspirado y el himno no salía. En vista de ello, Villalba se enfureció y lo arrestó, o metió en un calabozo, al joven cadete, con orden de no dejarlo salir mientras no presentara el himno escrito. Y, como a la fuerza ahorcan, Díaz Giles no tuvo más remedio que componer un himno, que, por casualidad o por lo que fuera, tuvo mucho éxito. Ni entonces ni después, tuvo la suficiente preparación para ser un buen compositor. Pero es que tampoco era un buen director de orquesta. Hace algunos años se dejó caer de nuevo por aquí para dirigir en el Teatro Principal una representación de ‘La canción del arriero’. Se dio permiso a la tropa para asistir y, al final, con el público puesto en pie, Díaz Giles pudo dirigir, con gran éxito, su famoso himno. También había compuesto aquí, en 1913, un cuplé titulado ‘La exploradora’, con una letra muy cursi de Lafuente, que entusiasmó a los boy-scouts de entonces».

Per comprovar-ho podem recordar la cançoneta de «La exploradora» que va escriure Lorenzo Lafuente Vanrell: «La exploradora soy/ que va en busca de su boy/ por los campos anhelante/ siempre adelante, siempre adelante».

En una carta de març de 1976, Guarner abunda en la mateixa opinió d’Hernández Mora: «(…) sí, recuerdo que mi compañero Díaz Giles, intentó formar una orquesta con músicos de Mahón y de los regimientos, pero tocó una o dos veces en el escenario del teatro, fracasando porque en mi opinión Díaz Giles no sabía suficiente música para dirigir una orquesta completa. Era más bien un zarzuelero y mediano pianista».

L’himne al que es refereix HM deu ser «Auras de gloria», sobre el qual es formà el conegut himne d’infanteria. La descripció de Díaz Giles, que fa Hernández Mora amb poques paraules, és prou impressionista i serveix per jutjar negativament les aptituds per a la música d’un dels autors més populars i prolífics de la primera meitat del segle XX.

Es veu que en la seva estada a l’acadèmia, Díaz havia tingut temps per a composar la música de quatre pel·lícules del Cinematògraf Imperial i altres obres de caràcter militar. Quan surt de l’acadèmia, el jove Fernando és promogut a segon tinent i destinat al Batalló de Caçadors d’Eivissa, 19.

La primera estada a Maó

Fernando Díaz Giles arriba a Maó l’any 1912, destinat com a oficial al Regiment d’Infanteria Menorca 70.    Durant aquesta primera estada a Maó, el jove freqüenta l’auditori de l’Ateneu de Maó i del Teatre Principal per a oferir concerts de piano amb repertori clàssic: Gluck, Grieg, Saint-Saens, Schubert, Chopin, Beethoven, etc. I no només conrea la música. El 28 de febrer de 1912 interpreta el monòleg «Oratoria fin de siglo» de Jiménez Guerra i participa com actor en una sainet còmic juntament amb la seva esposa en un festival al teatre Principal benèfic per als damnificats de Melilla.

En la segona part del festival, el sevillà dirigirà l’orquestra que ha format a Maó. El músic deu portar una activitat frenètica, ja que el 1913 dirigirà l’estrena a la ciutat de dos cuplets seus: «La viajera» i «La mora», que interpretarà na Pilar (Pilarcita l’anomena al cronista) Alonso, en una de les seves primeres actuacions. A més, el 1912 també és elegit president de la Secció de Literatura i Música de l’Ateneu de Maó i és cofundador de la Societat de Concerts, creada per a la promoció de l’activitat musical a la ciutat.

Segons HM, el músic tenia un altre lligam amb Maó: «Díaz Giles se había casado muy joven con la hija del cuarto matrimonio del general Carmona, que no recuerdo bien si murió en Cuba. Pero la viuda -¡y cuarta esposa!- tenía la fama de haber sido la protegida de Weyler cuando éste estaba en La Habana de capitán general y después de su regreso a España. Me parece ver todavía a nuestro músico de uniforme -el uniforme de rayadillo- paseando con su esposa y su suegra por la Esplanada o por las calles de Mahón… ¡Y han pasado más de sesenta años!».

Com que HM no dona el nom de l’esposa, he de dir que estic un poc perdut. Quan Hernández Mora parla que Díaz Giles es casà amb una filla de Carmona (1831-1895) i la seva quarta esposa, he pensat que seria Encarnació Valls Triay (Maó, 1849 – 1888), germana dels dirigents locals, Pere Valls (vicecònsol de França) i Jaume Valls. Encarnació, però, es va morir el 1888, a 38 anys, i Carmona encara es va tornar a casar, aquest cop amb Catalina Hernández, amb la qual va tenir a Maria de la Concepció Carmona Hernández l’any 1890, quan ell ja tenia seixanta anys. És amb aquesta filla del general Carmona que es casarà Díaz Giles el 23 de novembre de 1911. La data em crea un altre interrogant, ja que això seria abans d’arribar a Maó l’any 1912. On es degueren conèixer Fernando i Concepció? Aquesta Concepción també serà rapsoda i actriu. La parella es divorciarà a Madrid el 1934 i el jutge repartirà els dos fills que tenien: el fill amb son pare i la filla amb sa mare.

Tornem a l’estada maonesa del músic militar. El 8 de març de 1913 dona una conferència a l’Ateneu de Maó sobre el tema «Beethoven y sus sinfonías», acompanyant-se d’il·lustracions al piano; va ser durant un temps president de la Secció de Literatura i Músic    de l’Ateneu. Marxà de Menorca l’octubre de 1913 destinat a Zaragoza; el novembre de 1914 entra a l’Escola d’Aviació de Guadalajara però va tornar l’any següent en una segona estada. Durant aquest temps coneix Guarner.

La segona estada a Maó

L’any 1915, estant a Maó, veu estrenat al Teatre de la Sarsuela de Madrid el seu conte líric «Doraida». El 1916 estrena a Maó la seva primera obra com a dramaturg, «Buena travesía», al Saló teatre Consey, un llibret de la qual encara es conserva a la Biblioteca Pública de Maó. Poc després també porta als escenaris maonesos «De arribada forzosa». Les dues obres estan inspirades en motius de caràcter local i retrata la vida maonesa de principis de segle XX. «Buena travesía» s’estrenà el 25 de febrer de 1916 per la companyia de Pin i Pardinillas (titular aquella temporada del teatre Consey) amb escenografia del pintor maonès Pere Riudavets que representava la coberta del vapor «El Menorquín». L’obra fou editada després per Tipografía Mahonesa i es pot llegir l’únic exemplar que he localitzat a la Biblioteca Pública de Maó.

«De arribada forzosa» era una sarsuela en un acte, amb  lletra i música seva. S’estrenà el 3 de març al Consey i l’argument tracta d’un vaixell que fa la línia Marsella-Málaga, el qual, per fugir d’un temporal, cerca refugi al port de Maó; entre els refugiats hi ha els còmics d’una companyia, la relació entre els membres d’aquesta serà el centre de la trama. En aquesta època també tradueix al castellà l’obra del maonès Martí Gornés, «Veient la vida» per estrenar a Madrid amb la companyia de García Ortega. A Menorca compon i estrena a l’Ateneu «Serenata Andaluza» i «Danza Siberiana» per a quintet, que després es presentaran al Gran Teatro de Madrid amb orquestra. Durant aquests anys, Díaz Giles és cofundador del Grup Filharmònic de l’Ateneu. A més, a Maó Díaz Giles va intentar crear una orquestra simfònica amb músics locals i músics militars, que només va donar un parell de concerts al Teatre Principal. Díaz Giles també va ser actor i director teatral a Maó, actuant i dirigint «Pueblo de las Mujeres» i «La fuerza bruta», en representacions organitzades per l’Ateneu amb finalitat benèfica. El 1918 és ascendit a capità i marxa a altres destins.

El compositor de música popular

L’any 1923 es dona de baixa en la carrera d’armes per dedicar-se de ple a la música. El 1926 estrena a Sevilla la seva única òpera, «Rocío», amb lletra i música seva. Posteriorment, s’estableix a Madrid i comença a tenir èxit com autor de sarsueles i peces musicals, moltes en col·laboració amb Estremera, González del Castillo i altres. Marxa després a Barcelona i estrena «La cascada. El balneario de moda» (Teatre Talia. 23/03/1928), en la qual també dirigeix l’orquestra. El 1929 estrena «El romeral». El 1930 porta als escenaris el seu gran èxit «El cantar del arriero» (1930 a Barcelona i 1931 a Madrid), que l’any 1946 ja havia arribat a les deu mil representacions.He de dir que algunes peces de la sarsuela ja es van poder escoltar el 1931 a Maó, ja que formaven part de l’orquestrina Smoking Rojo; la sarsuela sencera s’estrena al Saló Trianon el 1932, i després es va poder veure cada any fins a la guerra. De fet, el gener de 1939, l’Orfeó Maonès la tenia en el seu repertori. El 1931 estrena «El renegado» i, el 1934, «El cantante enmascarado». Peces d’aquestes obres esdevenen grans èxits populars.

No sabem com va viure la guerra, Díaz Giles. No n’he trobat cap informació. Però el 1939 és ràpidament integrat pel règim franquista. Amb el seu fill, Fernando Diaz Escalona, s’estrena en el cinema amb «El genio alegre», sobre un text dels germans Álvarez Quintero. Tornarà al cinema posant banda sonora a «Sabela de los Cambados» (1949) i «Alhambra» (1950). En el gènere líric, el 1942 posarà en escena «El divo», un homenatge a Miguel Fleta. En la segona meitat dels anys quaranta, la sarsuela i les comèdies musicals fan fallida sota l’expansió del cinema com a oferta de masses. Ell es fa empresari del Teatro Nuevo, de Barcelona, en un intent de mantenir vives les seves pròpies obres i les d’altres compositors. El 1946 prepara l’estrena de «La ventera de Medina». A més, el músic escriu pasdobles, cuplets, tangos i cançons per a cantants com Marcos Redondo, Imperio Argetina o Raquel Meller.

Fernando Díaz Giles mor el 4 de desembre de 1960 a 73 anys. Malgrat que havia abandonat l’exèrcit el 1923, la seva mort va ser motiu perquè les autoritats militars reivindicassin amb honres fúnebres de primera a l’autor de l’Himne d’Infanteria. Malgrat que els dos episodis menorquins del músic van ser breus, no hi ha cap dubte que van ser fructífers, prou per a reivindicar la seva memòria.