És sabut que a les dones, dins l’Església catòlica, no se’ls permet accedir al sacerdoci. Que dirigeixen departaments educatius i lideren organitzacions caritatives? Sí! Que ensenyen teologia o filosofia i exerceixen rols en l’administració diocesana, fins i tot al Vaticà? També! Que estan cada cop més presents en els consells que assessoren bisbes, inclòs en el de Roma? Més que abans, sí. Que són les seves decisions cada vegada més importants? Evidentment, ja que per alguna cosa són més intel·ligents que nosaltres, els homes.
Però, a part d’aquestes tasques, just cal rascar una mica damunt la superfície per a comprovar com són les dones les que sustenten l’Església física, i, en aquesta sustentació, un alt grau de masclisme encara les agreuja: Qui neteja, cuina i renta, o té cura dels malalts i desfavorits, si no principalment elles? Elles porten a terme les labors que li són «innates» en una cultura arcaica i masclista que encara avui dia s’albira tristament a la realitat quotidiana, que és aquella de servir als homes. És desmoralitzador i obsolet socialment!
També és veritat que en els darrers anys, i fruit de l’oberturisme del Papa Francesc, les barreres que fan impossible accedir a les dones a certs llocs de responsabilitat dins l’Església s’han obert un poc, just un poc, tot i que seguim que la labor principal d’una Església continua estant reservada per als homes, això és: Predicar la Paraula de Déu exercint el sacerdoci. Alguns diran que monges o dones religioses ho fan, és clar, però no ministrant la tasca principal. Aquí el terreny encara és clos. Aquí hi ha un autèntic sostre de cristall. Espai vetat. D’ús exclusiu per als homes.
No penseu per un moment que aquest article és una crítica destructiva cap a l’Església. No! Sempre dic que hi ha dues formes de criticar: Una, simplement per fer mal, és a dir, des de la rancúnia (per exemple); i una altra pel fet i la intenció noble de voler millorar allò que estimes, aportant opinions, encara que siguin en un to crític. El meu cas és la segona opció, us ho ben asseguro. Sempre! Però no acaba aquí la crítica, ni l’article.
Si anem a la Bíblia, quedarem esglaiats i bocabadats. Exemple pràctic: En el Gènesi 2.18 es concep la dona com una «ajuda idònia» per a l’home! Tal qual! Potser hem d’interpretar que amb el seu paper en la complementarietat i la col·laboració se la relega només a mare, esposa i filla i a les tasques que, per naturalesa mal entesa, els pertoca? És millor no cercar massa dins del, mig històric mig simbòlic, antic Testament, puix, sincerament, els exemples fan esgarrifar i avergonyir. Potser el triple concepte de mare, esposa i filla, ens faci entendre que l’Església és l’esposa de Déu, però és clar, a la pràctica i en els paràmetres masclistes que veiem, la cosa cau pel seu propi pes. Per cert, bastarà, diuen també les escriptures, que l’espòs l’honri i l’estimi. Doncs, qui honra i estima no relega a tasques inferiors, amb tots els respectes, a les persones que considera iguals en drets. I si no les considera iguals en drets, aquest dogma ha quedat anacrònic i s’ha d’actualitzar.
Jesús tenia un concepte ben diferent de les dones. El Fill de Déu respectava sempre la seva dignitat trencant habitualment, per a defensar-les, amb les normes socials i morals de l’època. Per descomptat, les considerava iguals i les feia interlocutores del seu missatge, de l’autèntic missatge sense distorsió. A més, hem de considerar que els primers apòstols van ser dones, puix a elles se’ls aparegué després de la resurrecció, i, a elles, encomanà anunciar aquesta bona nova i, per tant, començar a difondre l’autèntica Fe. A més a més, en vida terrenal, elles sempre l’acompanyaven i l’ajudaven en el seu ministeri des dels seus, quasi sempre, modests i escassos recursos.
Clau de volta de l’article: «La Revuelta de las Mujeres en la Iglesia» és un moviment de dones catòliques, sí catòliques i feministes, que anhela una Església que reconegui el ple ministeri de les dones batejades en la fe i que, per fi, deixi de costat la discriminació només pel seu sexe. Aquesta organització, des del seu manifest fundacional, ja avisa: «Vivim una profunda discriminació a l’Església i ha arribat el moment de dir «Ja n’hi ha prou!». Ni podem ni volem callar. Estem cansades de les incoherències i autoritarisme que percebem diàriament, per això: Volem denunciar les múltiples formes d’injustícia i invisibilització que sofrim a l’Església. La institució, amb la seva estructura i organització, està quedant al marge de les conquestes socials en igualtat i corresponsabilitat i està cometent un error. Volem fer visible el nostre treball incansable i gratuït. Les dones som majoria aclaparadora en el voluntariat, en les celebracions religioses, en catequesi, en pastoral, en l’acció social amb les persones més empobrides, en els moviments eclesials, en l’ensenyament, en la vida religiosa… Som les mans i el cor de l’Església, però se’ns nega la paraula, tenir veu i vot, la presa de decisions i el lideratge en els àmbits oportuns. Què seria de l’Església i de les esglésies si deixéssim de fer tots aquests treballs, perquè estem cansades de la invisibilitat i de la injustícia?». Revolucionari? No. De justícia.
Personalment, i sense pretendre ser un atac a ningú, crec que ja era hora que entrés un aire fresc, lluny del tuf ranci que encara emanen certs «dogmes» masclistes eclesiàstics. Estic segur que cap cristià que cregui de veritat en Déu, pot permetre, més enllà de tradicions i idees caduques, que la dona hagi d’estar in sæcula sæculorum només al servei de l’home. No es pot perquè, literalment, cristià és sinònim d’igualtat.
PD de s’article «S’altra via»: Job 38:11.
PD de l’article d’avui: Mentre donava cos a aquest escrit… Fumata bianca! Habemus Papam! León XIV. Les seves primeres paraules han sigut per a la Pau, nom de dona. Com l’Esperança.
