En el capítol anterior, el conseller de la cosa es va quedar ben servit quan va declarar a un periodista «que ja no podia fer més coses contra la massificació», quan tothom sap que no n’ha fet ni una, ni sembla que en tengui intenció. Recordaran que el periodista era el nostre espia, convenientment disfressat, i que va quedar tan trasbalsat amb la resposta, que sort de na Nataixa que li va preparar una infusió de camamil·la.
Però la jornada va donar per a més focs d’artifici. Vam saber que un govern al que li agrada tant rebre banderes blaves, havia estat condecorat amb una de ben negra per la seva premeditada destrucció del port més gros de l’Illa del Nord, a base de pantalans i més pantalans. I que gràcies a l’acord amb l’altre partit seu havia repartit milions per donar un nou impuls a la segregació lingüística escolar i perquè el govern es tornàs a apujar els sous.
Clar que, més important que tot açò és la cacera que va iniciar, remenant tanta paperassa com hi hagi, per veure si podia emmerdar l’anterior presidenta de les Illes Tropicals amb el flicot que ara hi ha a Madrit. Ja ho saben, la capital mundial de les gravacions secretes que apareixen quan convé. O no.
Però els dies passen i l’acció de govern no s’atura. I així és que, una setmana més tard, l’espia es va presentar a la conselleria disfressat de gran inversor d’amarraments de port turístic, per més que ell, segons ens ha confessat, només té una tèquina per anar a pescar serrans…
Amb tal disfressa i amb la gorra de mariner que hi va afegir, va ser molt ben rebut pel conseller, que el va fer asseure al sofà blau i no el va deixar ni obrir boca.
– Ja sé què ve a cercar, vostè -li va dir- i li puc assegurar que ha anat a la porta adequada-. Què volem noltros? Que els grans inversors gestionin els ports d’aquestes illes i que venguin com més iots grossos millor. Carregats de prepotents i de doblers -va afegir, fent veure que era una brometa.
– Li podem mostrar les condicions de les contractes -va intervenir l’assessor, sempre disposat a llepar allò que toca-, i podrà veure que estan pensades perquè vostès siguin els amos i senyors dels ports…
– Açò mateix, Juan Pelayo -va continuar el conseller-. Mostrar-li si ho hem fet de bé. A noltros la cosa petita no mos interessa… Que navegui dins la banyera de ca seva qui no tengui doblers per a un bon amarrament de senyors. Ja comprendrà que faig broma -va afegir, sense fer cap gràcia.
– I posats a fer -va obrir la boca l’espia, enfundat en la disfressa d’inversor i sense canviar de cara-, què tal unes quantes construccions en zona rústica, per quan els senyors de la mar vulguin reposar de tanta banyadura?
– Mem -va dir el conseller mentre es gratava la clespa-. Si ho vol a l’Illa del Nord, ara allà no, que encara són vigents les normes dels primmirats que hi governaven fins que vam arribar noltros…
– Però açò… -va iniciar en Juan Pelayo amb un punyat de documents a les mans.
– Però açò s’acaba -va continuar el conseller, mentre indicava a l’assessor que li deixàs dir a ell-. Precisament el president que hi tenc allà ja està revisant el Pla Territorial Insular, el PTI que diven ells. Bono, no el revisa ell, però ho ha encomanat a un equip molt bo, tan bo que l’ha triat sense necessitat de concursos ni mandangues.
– Ja se pot imaginar de quin peu calcen, idò… -va intervenir la secretària, na Nataixa, que s’havia atracat a la conversa amb la capsa de pastissets, perquè tot d’una havia afinat que l’inversor en realitat era l’espia.
– Calcen de bon peu, naturalment -va continuar el conseller, intentant dissimular la punxida de la secretària-. Així és que prest vostè podrà edificar bonibé allà on li vengui de gust. I és que noltros som molt liberals a l’hora de destruir! És com entenem el progrés!
– I estan disposats a fer matx a l’Illa del Nord, clar… -va afegir na Nataixa, que discretament també s’havia assegut al sofà blau, devora l’espia.
– Mem, és que s’ho han guanyat a pols! -va exclamar el conseller, que era evident que ja havia perdut la compostura-. Tants d’anys remant en contra per mantenir aquella illa decent i retratant-nos a noltros perquè fèiem el contrari a les altres illes… Ara que podem, l’hem de ben espanyar.
