L’homogeneïtzació en els gustos és resultat, entre d’altres, de l’oferta cultural que els museus programen, i sovint trobam que els artistes que exposen es repeteixen en un museu i altre, des de Madrid fins a Tòquio passant per Londres o Roma. Les raons que sustentaven els tradicionals museus de belles arts d’àmbit provincial, raons relacionades amb la identitat i amb l’educació de la ciutadania, fa anys que són qüestionades perquè s’entén que perpetuen l’interès de les elits de classe, de gènere i fins i tot ètniques. La globalització cultural ha dut aquests museus a l’obsolescència i a perdre el seu paper com a testimoni d’una cultura local que es distingia de les altres. Però tot i això aquests museus de caràcter local encara tenen un paper important en la construcció dels valors estètics i en la idiosincràsia d’un poble. L’evolució dels moviments artístics al llarg del segle XX en llocs tan distints com Lleida i Menorca ens permet dibuixar un mapa que ajuda a definir les dues societats, una de terra endins i una d’illenca.
A Lleida, el museu Morera d’art modern i contemporani articula sota el nom «Arrels i horitzons. Més d’un segle d’art» un recorregut per l’art creat pels artistes locals des de 1900 fins ara posant l’èmfasi en les peculiaritats dels seus artistes en relació amb els corrents artístics que s’han succeït en el temps des d’una visió multidisciplinària i atenta a les circumstàncies socials i històriques de la ciutat. Porta el nom de Jaume Morera, pintor i mecenes que donà la seva col·lecció d’art per crear, el 1914, el primer museu de la ciutat. A l’illa, el Museu de Menorca, en un temps Museu Provincial de Belles Arts, revitalitzat sota la direcció de Maria Lluïsa Serra el 1943 i avui reconvertit en museu d’història amb una petita secció dedicada a l’art menorquí, és l’única institució on és possible recórrer la història de l’art a l’illa.
El recorregut del museu Morera, de caràcter cronològic, s’inicia amb les obres realistes de principi de segle interessades a destacar el compromís social de l’art (Baldomer Gili Roig, Xavier Gosé, Miquel Viladrich i Jaume Morera), per donar pas al període d’entreguerres, amb les avantguardes capitanejades per Leandre Cristòfol, Antoni Garcia Lamolla, Enric Crous i Josep Viola. El surrealisme, el cartellisme i el fotoperiodisme dominaren les propostes artístiques d’aquells anys, en especial durant la Guerra Civil espanyola. L’exposició «Logicofobista» a Barcelona de 1936 posà de manifest la força del moviment surrealista a Catalunya, amb una important representació de Leandre Cristòfol i Antoni Garcia Lamolla. A la Menorca del primer terç del segle XX, aliena a aquest moviments, el paisatgisme impressionista promogut per Joan Vives Llull dominà l’escena artística fins ben entrada la dècada dels anys setanta.
Durant la llarga postguerra lleidatana alguns artistes retornaren del seu exili i reprengueren les pràctiques avantguardistes, i alguns es dedicaren a investigar els límits entre la figuració i l’abstracció, com a les fotografies d’escorces d’arbre de Ton Sirera. Si bé l’abstracció ja gaudia d’acceptació a Europa, Lleida, una societat conservadora, hi fou reticent, com també ho fou Menorca. Autors com Francesc Hernández Mora o el Grup Menorca en són una excepció.
Ja a partir de 1968 l’aparició de la contracultura i la crítica a l’ordre social i cultural donà peu a l’aparició de nous llenguatges a Lleida, com la performance, els happenings, el còmic o el videoart, amb autors ben coneguts com Benet Rosell o Carles Hac Mor. A Menorca aquests llenguatges artístics foren inexistents, però els artistes del grup Els Mussols (Jordi Vivet, Pacífic Camps, Pere Pons i Francesc Calvet) i autors com Mikel Díez Álava exerciren la crítica social amb postulats propers al pop art i a la neofiguració.
A partir de 1996 les pràctiques contemporànies es generalitzen arreu. Alguns lleidatans renoven l’escultura contemporània, com Antoni Abad, i altres investiguen sobre les relacions entre música i pintura, com Albert Bayona. A Menorca caldrà esperar una dècada més per constatar la normalització dels llenguatges contemporanis, avui ja àmpliament emprats.
