El món avança que és una barbaritat. Fa quatre dies sa majoria anàvem amb un Nokia dins sa butxaca, que només servia per rallar per telèfon i no tenia internet, ni aplicacions, ni whatsapp. Vivíem feliços i no necessitàvem dur res més damunt. Molts també teníem ordinador, i amb açò teníem sa vida resolta, o crèiem tenir-l’hi. Des de fa temps, el món sembla que s’ha confabulat per complicar-mos-la. Si no tens un smartphone no ets ningú.
Si te vols moure per la vida, ara t’has d’obrir pas en un embull d’aplicacions; un món virtual de missatges, codis, PIN’s, claus, passwords, firmes electròniques. N’hi ha que es resisteixen, però no hi ha manera. No en podem fugir.
Entenc que hi hagi un grup cada vegada més ampli de persones que necessita o desitja estar permanentment connectat a un mòbil o altre dispositiu, ja sigui per sa seva feina -entre es que m’hi trob-, ja sigui per gust. Ho comprenc i aprov, ja que cadaú planteja sa seva vida com vol o pot. Però deixeu un marge de llibertat a aquells que opten per no entrar dins aquesta roda maleïda. Deixeu-los viure. I deixeu, també, de donar pretextos a bancs, línies aèries i altres corporacions i negocis sense escrúpols que, amb es s’excusa de facilitar sa nostra vida, se la faciliten i abarateixen ells mateixos, mentre la fan impossible as qui no volen que se la faciliti ningú.
Sa tecnologia ha significat un progrés innegable per a sa humanitat, tant com ho van ser en es seu moment invents com es de sa roda, sa impremta i sa pólvora. S’evolució tecnològica de ses darreres dècades mos està aportant es disseny 3D, sa realitat virtual i augmentada, sa nanotecnologia, sa IA, es 5G i sa robòtica.
ÉS CERT QUE ES JOVES –as quals hem educat en sa suïcida negació des desastre– sembla que neixin ja ensenyats. Millor per a ells. Ara bé, tot descobriment acaba tenint sa seva cara fosca. És necessari tenir en compte es desconeixement des usuaris, sa por a allò que no es controla i sa inseguretat que aquests factors creen. Sa irrupció de sa pandèmia va provocar sa generalització de manera accelerada d’eines tecnològiques fins llavors d’ús poc massiu; videoconferències, comerç electrònic, tràmits administratius només en entorn digital, banca online. I tot açò ha arribat per quedar en ses nostres vides. No es vol, o almanco açò es vol fer creure, que ningú quedi enrere en sa digitalització, i es fa pedagogia a través de jornades, tallers i sessions informatives en clau empresarial i també social.
Però, què passa amb sa gent gran? Què hi ha des que no poden o no els ve de gust adaptar-se a aquest sistema de vida? Ses solucions que sents posen es pèls de punta. Cursos per a gent gran, proposen. Perquè es nostros majors s’adaptin a s’assumpte. Perquè un avi de 80 anys que no té nebots, fills o néts sigui capaç de descarregar-se aplicacions i es passi sa resta de temps que li queda de vida enganxat as mòbil.
Ses dades posen de manifest que bonibé es 23% de ses persones d’entre 65 i 74 anys no poden connectar-se a Internet. Perquè no tenen habilitats per fer-ho o perquè no disposen des recursos tecnològics necessaris. Açò els impedeix fer tràmits telemàtics moltes vegades indispensables i sense alternativa.
Aquesta situació, a part de sa lògica angoixa, provoca indefensió en sa gent gran, ja que no són capaços de solucionar per si sols coses que fins no fa gaire anys sí que podien fer. Es 69% diuen que no poden sol·licitar una cita per renovar es DNI o qualque gestió similar sense ajuda d’un familiar. Un 74% de persones grans no fan ús de s’aplicació de sa seva entitat bancària per realitzar gestions. Un 85% des majors no consulta sa web municipal. Un 88% no saben fer sa compra en línia. Un 70% no saben connectar-se a sa web de salut de sa seva comunitat autònoma. És necessari posar veu en primera persona a tots aquells que es veuen exclosos de sa societat a causa de s’exposició intensiva i sense precedents de sa tecnologia. Mos trobam davant s’antítesi de sa tan pregonada política d’agilització de tràmits, simplificació de sa burocràcia i eliminació de traves administratives per as ciutadans. Un monumental despropòsit.
Apel·lant as valors des respecte i sa consideració no podem deixar a l’estaqueta un segment tan important de població, as qual allò que li fa fàcil sa vida és rebre per correu ordinari, en paper de tota la vida per poder-lo arxivar, es rebuts de sa llum, de s’aigua, es impostos, ses multes, ses comunicacions oficials. Ses persones grans no tenen perquè passar una hora desxifrant si consumeix més es rentaplats que sa tele. Ni convertir una operació bancària, un pagament de taxes municipals o una simple consulta a hisenda, en una operació complicada plena de claus, firmes electròniques, confirmacions d’identitat.
I és que cada vegada hi ha més poques coses que es puguin imprimir. Sa targeta d’embarc, s’entrada de cine, sa des museu, sa reserva d’un hotel, ara s’han de dur en es telèfon, amb es codi QR. Es telèfon de darrera generació s’ha convertit en una eina imprescindible que obliga a viure de manera insegura i humiliant fins i tot as que no volen o saben emprar-la. Sé que tot açò és irreversible. No n’hi queda d’altra que deixar-se empènyer, com a bens submisos, cap as carreró sense sortida. O fer com aquells que accepten sa dependència absoluta des mòbil però després es declaren desesperats quan el perden, se’l roben o se’ls espanya, ja que perden ses fotos de família, ses aplicacions per moure’s pel món, sa seva vida sencera, sense deixar enrere cap paper, cap constància, res concret i físic a què recórrer per seguir tirant.
