Formar part d’un col·lectiu minoritari no és fàcil. Costa fer-se veure. Amagats entre els problemes més habituals de la majoria dels ciutadans, les necessitats dels grups més reduïts queden en moltes ocasions en la part de baix del munt de prioritats. Són inversions de pocs vots i rendiment.
El nivell que té una societat el determina el tracte que dona als col·lectius minoritaris amb més dificultats. Els avenços acostumen a venir precedits de la generació d’una consciència social àmplia, que superi la pena, la condescendència que vol ser amable i és ofensiva, les mirades de llàstima, la infantilització. En els darrers temps, és ben cert que s’han fet passes importants en l’atenció a col·lectius minoritaris sensibles, gràcies a l’empenta d’entitats, activistes i polítics compromesos. Però queda molt a fer. Molts per escoltar.
Com a membre d’un col·lectiu minoritari fins ara ignorat, puc donar fe de com es menystenen les nostres reclamacions, com transitam per espais envaïts per altres interessos, sobretot econòmics, que ens barren el pas sense cap consideració. Se’ns mira amb pena i estranyada curiositat. Ens tracten com un error molest, una extravagància en un entorn hostil. Les nostres necessitats queden en un segon pla davant altres que consideren prioritàries les seves, i que fan valer la seva força i velocitat en un àmbit que els és favorable.
Noltros avançam entre la fosca, en terrenys sinuosos, clots i bonys que ens fan travelar, elements invasius i altres éssers més forts que amenacen arrasar-nos. Hem d’anar alerta entre fum, objectes estranys i renou. Les tímides mesures que ens protegeixen s’esborren amb el temps. Les poques normes que ens haurien de protegir no es compleixen. Es fa poc per noltros, però el pitjor és sentir que feim nosa. Incompresos.
Sí, ho dic. Iben fort. Som membre del col·lectiu minoritari, abandonat i invisibilitzat de les persones que habitualment van a peu pels polígons industrials. Ni un trist dia internacional, tenim.
