Moradores de rua

Avui fosquet he d’anar a l’aeroport de São Paulo a esperar l’arribada de la meva amiga arquitecta, que torna d’un viatge ràpid a Salvador de Bahia. Finalment, podré saber el motiu de la seva demanda d’ajuda, malgrat que, cada vegada més, pens que alguns afers amorosos han pogut trastocar el seu caràcter alegre, la seva curta trajectòria professional fent una bona feina en el disseny d’arquitectures i la seva creixent passió per la docència.

São Paulo brilla amb les obres úniques dels tres «arquitectes estrella», molt abans que aquesta expressió fes fortuna a principi de segle XXI definint els dissenyadors d’espais espectaculars, buits de contingut i de concepte, que van arrossegar l’arquitectura a la seva pròpia perdició. Però aquests arquitectes brasilers moderns, apareguts a meitat de la dècada del 1960, feien obres amb sentit, edificis pensats per a la gent, perquè el públic els emprés i els apreciés, enfora de l’extrema tecnologia digital i de la dependència absoluta de la imatge final com a únic objectiu en el seu disseny.

Aquestes consideracions no lleven que les seves obres, bàsicament construïdes amb formigó vist i bastant brutalistes, assumesquin formes complexes, filigranes estructurals portades al límit. Construccions úniques que arriben a la frontera en què tothom, fins i tot un arquitecte, pot expressar: «Com s’aguanta açò!». Edificis com el Museu Brasiler d’Escultures, construït en un solar amb un fort desnivell, on Mendes da Rocha va poder projectar un museu subterrani, amagat sota una sèrie de terrasses, que li permetia convertir el lloc en un amplíssim i obert jardí d’escultures a l’aire lliure.

Quan arribes al museu, només el pots descobrir per la gran biga de formigó alleugerat, de 60 metres de llum i que té 2,30 metres d’alçada o de cantell, que amb la seva ombra allargada i el seu aspecte escultòric ens mostra el punt d’entrada i dona una dimensió de gran escala al conjunt del museu. Si la contemplam prou bé, podríem deduir que es va inspirar en les grans jàsseres vermelles que l’arquitecta Lina Bo Bardi va construir per suportar el Museu d’Art del centre de São Paulo, però Mendes da Rocha no ho veu igual: diu que no hi té res a veure, ja que hi ha una diferència d’escala important, i el museu d’art és dalt (suspès en l’aire) i el seu baix (enterrat sota terra).

Dins el museu d’escultures no hi ha cap pilar, ja que l’espai ha d’estar ben lliure per poder contemplar, sense cap obstacle, les obres exposades situades en aquest interior atraient i sobri. La solució estructural es resol amb grans murs pantalla de formigó, que sostenen les lloses del sostre i que són un exemple de les arquitectures brutalistes, que els anys seixanta del segle XX es van construir al Brasil, iniciades pel mestre d’arquitectes paulistes João Batista Vilanova Artigues (1915-1985), a la Facultat d’Arquitectura de São Paulo.

Les relacions entre arquitectes solen ser ben diverses: o es forma un lligam entre els que fan una arquitectura similar, els que practiquen una mateixa visió professional de la creació, o es creen unes discrepàncies profundes perquè la feina que fan uns és criticada amb duresa pels que no pensen de la mateixa manera. Ella es va incorporar al nostre despatx amb una visió que encaixava amb el que nosaltres pensàvem en aquell moment sobre com havia de ser l’arquitectura: premisses que seguien la feina d’arquitectes com Alvaro Siza, Peter Zumthor, Souto de Moura o Josep Llinàs, i d’altres, les obres dels quals seguíem i intentàvem imitar. Van ser anys de feina conjunta, fins que ella va decidir cercar nous horitzons, lligats a una nova manera d’entendre l’arquitectura, en un temps en què el canvi climàtic trastoca les bases de qualsevol professió. Mai vaig saber per què havia triat São Paulo.

De l’avinguda Paulista he d’anar amb metro al centre històric de São Paulo, on hi ha la plaça del Patriarca, en honor al patriarca de la independència del Brasil, José Bonifácio de Andrada e Silva, un lloc emblemàtic i cèntric on es troba la segona obra de Mendes da Rocha que vull visitar. Un volum lliure, espectacular, una mena d’escultura blanca oberta, que protegeix l’entrada a un espai soterrat i que sembla una gran pèrgola, una mena de porta gegant que sustenta una peça aèria que sobrevola la plaça del Patriarca.

Un pòrtic metàl·lic que redefineix l’espai públic i estableix un nou ordre intermedi que dialoga amb l’escala humana i la dimensió urbana. Suspesa des del seu centre, una gran marquesina corba assenyala l’accés al passatge inferior i delimita una àrea protegida del sol i la pluja. La biga en forma de Y, que salva una llum de quaranta metres, va ser dissenyada per resistir les forces de torsió generades por l’acció asimètrica del vent. Emfatitzant l’aparent inestabilitat del conjunt, la trobada entre la jàssera metàl·lica i els suports es produeix en un únic punt de tangència format per xapes corbes, sense perns ni soldadures. Un element que omple la plaça.

Vaig a l’aeroport de São Paulo i la veig arribar caminant amb la seva motxilla penjada a l’esquena per un passadís llarg. El seu pas és segur i tranquil. Ens abraçam i la seva mirada és d’una tristesa profunda. Mentre anam a cercar l’autobús, que ens portarà al centre de la ciutat, es comença a animar i el seu esguard canvia. Tot d’una m’explica el que li ha passat en aquesta estada a São Paulo, però aquesta conversa ha de quedar silenciada en l’àmbit de les relacions més privades. Em diu que em farà de guia de les obres dels tres arquitectes més coneguts del Brasil, Lina Bo Bardi, Oscar Niemeyer i Paulo Mendes da Rocha, visitant els edificis que havien fet a São Paulo. No li dic que ja els he visitat tots.