La setmana passada, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals treia foc pels queixals per culpa d’una notícia que el seu assessor, en Juan Pelayo, s’havia pensat que era bona: tant d’estudi i tanta estadística com diven que fan, i mai no compten els turistes que arriben amb els creuers.
«Si qualcú se n’entem, encara sabrà que hi ha més massificació de sa que deim que no hi ha!», va exclamar el conseller abans d’abandonar la terrassa per anar a netejar-se el palo que, amb tanta excitació, li havia caigut damunt els calçons.
Clar que, pobre conseller, no era la primera mala notícia del dia. També estava enfurismat per les obres de clavegueram al poble que hi ha al port més ample de l’Illa del Nord. La merda surt pels vàters quan plou i no poden donar la culpa al govern anterior perquè són ells qui han signat l’acta de conformitat de l’acabament d’obres… I per acabar-ho de matar, s’altre partit seu torna amb el xantatge de rematar la llengua dels indígenes…
Però és com un do que tenen alguns polítics, afortunadament no tots, que quan en fan una, se la tiren a l’esquena i com si res. De tal manera que, aquesta setmana, el conseller torna a ser al seu despatx siulant una cançó de quan feia el servei militar, mentre en Juan Pelayo i na Nataixa fan la seva feina. Bono, na Nataixa darrerament té prohibit fins i tot arxivar documents, i així és que la dediquen a coses tan avorrides com comptar els folis en blanc de la fotocopiadora.
Sort que sempre apareix el nostre espia, avui amb la disfressa d’espia a sou del partit del conseller, com si fos un vulgar Villarejo que, com saben, per més condemnes que acumuli, continua al carrer. I amb l’excusa de venir a explicar les martingales de l’altre partit del conseller, el que no governa a les Illes Tropicals però sí que hi comanda, va tenir porta franca per entrar al despatx.
– Bono, però -va exclamar el conseller després d’escoltar la narració de l’espia fals espia dels seus-, aquests de s’altre partit meu encara són pitjors que noltros! Ells se la claven a plena llum! I açò de no voler pagar el local als de l’Illa del Nord perquè no s’avenen, quines misèries!
– Així ho tenim -va rematar el nostre espia mentre feia l’ullet a na Nataixa, que ja s’havia assegut devora ell amb la capsa de pastissets.
– Ja ho veus, Juan Pelayo -va dir el conseller mirant al seu assessor i fent capades-, i ara mos ho faran pagar al Parlament. Ja és ben ver allò que diven de «quien con niños se acuesta mojado amanece». I així de banyats anam noltros…
– Però no me negarà -va respondre l’assessor, filosòfic- que més val anar banyats que perdre el govern. I de moment, els inversors i les constructores estan encantats amb l’equip que formam ells i noltros junts.
– Ara que dius açò -va dir el conseller canviant de tema-, hauríem de nomenar un nou gerent per a una inversió que mos paga la Unió Europea i que encara no tenim ni embastada.
– Que és que potser ha pensat en jo? -va demanar l’assessor, tan emocionat que les paraules no li sortien.
– Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. Que ho trobes? Tu ja tens la nòmina assegurada. Jo pensava en qualcú altre que encara no tengui el plat a taula…
– Ah -va fer l’assessor, sense poder amagar el disgust.
– No sé… o qualque amigot -va continuar el conseller- que convengui tenir content… Tu que trobes?
– Tenim un fotimer de gent -va respondre l’assessor- a qui encara devem favors. Pensi que encara no fa ni tres anys que governam…
– Ara m’agrades, Juan Pelayo -va continuar el conseller-. M’hauràs de preparar una llista per ordre d’importància. Però bono, jo també he pensat en qualcun de molt interessant.
– I n’ha de saber, d’açò que haurà de dirigir? -va demanar encara l’assessor.
– Però què dius? -va respondre el conseller mentre d’indignació el cul se li movia a la cadira- Que és que qualque vegada ho hem tingut en compte, açò? Tant li fa, si hi entén o no. La qüestió és tenir clar a qui volem fer content.
– Me perdonarà, conseller -va intervenir na Nataixa després de mirar a l’espia com dient, ara veuràs quina n’amollaré-, però ja en tenen tants de directors i gerents i coses per l’estil que potser podrien encarregar la feina a un que ja ho és.
– I tant, Nataixa -va respondre el conseller com perdonant-li la vida-, però precisament, en tenim tants que ja no vindrà d’un.
