Nosaltres. Què i qui som nosaltres? Algú m’ho pot dir? Resulta de molt difícil definició. Jo puc dir més o menys qui soc jo, però definir aquest nosaltres plural que ens fa sentir junts i units és una tasca del tot impossible.
Jo no soc historiador. Ni sociòleg, ni geògraf ni res de res del que hagin imaginat els homes, llevat de la literatura. Només soc el que soc: un català de naixement i de convenciment. La poesia m’afecta més que qualsevol disciplina científica. És per això que trobo en un poema filosòfic de Henry David Thoreau l’explicació al nosaltres d’aquest breu article: «Em refereixo a dues alzines robustes, que una al costat de l’altra, resisteixen la tempesta de l’hivern, i malgrat el vent i la marea fan créixer l’orgull del prat, perquè ambdues són fortes. Per sobre amb prou feines es toquen, però soscavant fins a la seva font més profunda, admirat trobaràs les seves arrels entrellaçades inseparablement».
Aquest és el nosaltres veritable. Un més un fan dos, i dos més dos fan quatre, i més i més fan més. Aquesta revelació màgica és la que em fa ser i sentir allò que soc, allò que estimo, allò que és infinit en el meu interior més essencial, aquest nosaltres que ens uneix a tots. Més que un nosaltres és un èxtasi. Més que cap altra cosa, ara que acabo de superar una greu crisi de salut, amb aquest nosaltres experimento la sensació d’una pau total i una gran confiança amb mi mateix. Per tot plegat penso que és una llàstima que a casa nostra hi hagi tanta gent que no vulgui ser res del nosaltres. Potser aquesta gent comet la més gran estupidesa de les seves vides. A mi em resulta impossible entendre-ho. Així i tot, mai m’hi enfrontaré agressiva ni hostilment. Però sí que voldria que en prenguessin consciència.
