El 15 de juliol de 2024 el jurat del II Ajut Art i Contemporaneïtat atorgà la puntuació més alta al projecte presentat per Marijo Ribas sota el títol «Pedrades». L’ajut, organitzat per l’IME amb la col·laboració de Hauser & Wirth i el Museu de Menorca, havia nascut l’any anterior amb motiu de la II Jornada d’Art i Contemporaneïtat. Aquesta es dedicà a reflexionar sobre les relacions entre art i natura, i la tercera jornada, corresponent al segon ajut, promogué el debat al voltant de l’art, la ciència i la tecnologia. Ambdues jornades comptaren amb un planter de ponents d’excepció en l’àmbit espanyol i europeu.
«Pedrades» és una proposta artística polièdrica de Marijo Ribas, com també ho va ser «Saturnisme», projecte guanyador de la primera edició dels premis Lab Oliver, organitzats pel Centre d’Art Ca n’Oliver. Polièdrica perquè planteja reflexions al voltant de diversos temes a partir d’una proposta de caràcter instal·latiu que converteix l’església de Sant Antoni en una mise en scène. Escultures toves, monitors de televisió, una projecció de gran format i pedres de Menorca ocupen l’espai per parlar-nos d’espoli, malbaratament, paisatge, natura, artifici, geologia i ecologia.
Els orígens del projecte es remunten a l’any 2013, quan Agustí Rodríguez, director del Centre de Geologia de Menorca, va sol·licitar a AENA requisar les pedres que els turistes s’enduen com a souvenir i que sumen un total d’una tona anual. Des de llavors els treballadors de Mestral les recullen, les classifiquen en funció de les cinc tipologies que hi ha a l’illa (fosca, grisa, vermella, blanca i groga) i les retornen al lloc original.
En aquest espoli i la restitució posterior del paisatge es troba l’origen del projecte de Marijo Ribas, un projecte que adquirí una nova dimensió quan va ser informada per Mestral que la tona de pedres era superada amb escreix per les quatre tones anuals de roba que es malbarata, una bona part de la qual acaba a les platges del Tercer Món, cosa que ha esdevingut un dels nous colonialismes que assetgen aquells països. A «Pedrades» hi trobareu sis-cents quilograms d’aquesta roba dins unes escultures toves que reprodueixen, en dimensions gegants i petites, la forma, els colors i dibuixos d’algunes d’aquestes pedres que classifiquen a Mestral. Les envolten tres monitors de televisió i una projecció a la paret frontal dedicada a la pedra blanca, la més comuna i la que ocupa la meitat sud de l’illa. El so de les pedres colpejant-se entre si mentre unes mans les classifiquen s’acompanya de la peça sonora que Laia Vallés i Joana Gomila han creat per a la instal·lació mentre unes paraules de l’artista ens recorden: «Certes pedres són divines / Deesses per si mateixes / pedres que atreuen altres pedres / Pedres fixades en una fugida apassionada / sempre immòbil / tara o privilegi / fatalitat de l’espècie».
En el projecte de Marijo Ribas apareix la mà de l’home en diverses ocasions, la mà responsable de l’espoli, la mà que fabrica, la mà que treballa, la mà que llença, la mà que cull, mans anònimes que han dibuixat el paisatge menorquí i que alhora el destrueixen. Un paisatge que és cultura i que és el resultat de la intervenció de l’ésser humà sobre la natura (també dita «medi natural»). També les escultures tèxtils (pedres simulades) ens remeten a la ja antiga reflexió dels grecs sobre el binomi natura-artifici. Des de la revolució industrial el domini de l’artifici sobre la natura ha crescut exponencialment fins a arribar a crear illes de plàstics o platges formades per residus tèxtils. La reflexió natural-artificial ens ha dut a situacions paradoxals, com la derivada del postmodernisme promogut pels filòsofs francesos Foucault i Lyotard, i d’àmplia acceptació, segons la qual la biologia és un constructe social, o aquella en què constatam que cada cop més sovint ens relacionam amb el natural a través de dispositius tecnològics (aplicacions per caminar pel bosc, per navegar, per veure els estels, etc.).
A les bandes laterals de la instal·lació unes peanyes mostren cinc pedres de les cinc tipologies esmentades provinents de l’exposició «Pedres de Menorca» (1994) organitzada pel Centre de Geologia de Menorca i l’IME. No em puc estar d’expressar la meva absoluta admiració per aquestes pedres, escultures en si mateixes, bellesa fossilitzada, pedres que ens parlen de l’origen, de temps remots, que són energia cristal·litzada i que, com bé diu Marijo Ribas, són «deesses per si mateixes».
