El 24 d’abril passat va tenir lloc l’acte de presentació de la 41a edició dels Premis ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) a l’auditori del MACBA de Barcelona, en la qual els socis vam escollir les millors propostes en cinc àmbits: crítica d’art; recerca; comissariat d’art contemporani; comissariat de caire històric; projectes i iniciatives artístiques, i espais. Tant les candidatures finalistes com els premiats posaven de manifest el bon nivell de què gaudeixen les professions de la crítica d’art i el comissariat a Catalunya. Amb prop de 240 socis, l’ACCA és la cinquena associació més nombrosa de les adscrites a l’AICA (International Association of Art Critics), de la qual formen part noranta països.
Aquesta bona representació contrasta, però, amb la precarietat estructural que pateix el sector —també a Menorca—, que el president de l’ACCA, Albert Mercadé, denuncià recordant les dades que s’extreuen de l’informe Radiografia de la professió de la crítica d’art i del comissariat, dut a terme l’any 2024 pel CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts), organisme dependent de la Generalitat de Catalunya. Segons l’estudi, si bé molts tenim una llarga trajectòria professional (21,8 anys de mitjana) i un elevat nivell d’instrucció (el 94,9 % disposa d’estudis universitaris), tan sols un 23,2 % hi té dedicació exclusiva i un 70,9 % l’ha de compaginar amb altres activitats. El 64 % dels professionals de la crítica d’art i del comissariat obté uns ingressos inferiors als 15.000 € anuals i tan sols un 8,7% supera els 50.000 €. La seva relació contractual és del tot precària, fins al punt que tan sols un 16,2 % disposa d’un contracte indefinit i un 40,1 % treballa per compte propi. Els encàrrecs professionals sovint queden en un acord verbal i només un 34,4 % ha signat un contracte escrit en el darrer any.
La crítica d’art i el comissariat tenen un paper essencial en la interlocució entre l’art i el públic per tal de preservar el valor de l’art com a eina de reflexió i foment de l’esperit crític en la societat. És l’antídot a la creixent mercantilització, que vol reduir la creació artística a una valoració purament econòmica i a mer entreteniment, complaent per naturalesa. La crítica d’art i el comissariat promouen la imaginació, posen l’èmfasi en la creació, aprofundeixen en la mirada i conviden a reflexionar sobre la condició humana.
La precarietat del sector, semblant a la dels artistes, és difícil d’entendre en una societat que ha fet de la cultura un dels fonaments del desenvolupament social i econòmic. És paradoxal que administracions públiques i privades utilitzin l’art com a reclam turístic mentre els agents culturals no gaudeixen d’unes condicions laborals dignes. I aquí no ens podem estar de referir-nos a l’anomenada indústria cultural, terme que en singular tenia una connotació molt monolítica i que derivà en indústries culturals arran de les crítiques de l’Escola de Frankfurt (Adorno i Horkheimer principalment), per després, a partir d’aquest segle, anomenar-se indústries creatives. Vivim sotmesos a una economització de la cultura que oblida els principis que regiren l’art: el foment i l’accés a les arts com a vehicle per a l’expressió i experienciació del transcendent i sensible per tal de promoure noves visions de la realitat. Aquesta visió economicista posa l’èmfasi en el consum en lloc de posar-lo en la creació, malgrat emprar terminologia com territoris creatius, creativitat, turisme cultural, etc.
Convertits en emprenedors culturals, els artistes, crítics d’art, comissaris, artesans, dissenyadors, creadors audiovisuals, actors teatrals o músics esdevenen empresaris de si mateixos, cosa que implica dotar la pràctica cultural d’una òptica empresarial centrada en el benefici econòmic i sotmetre-la a les regles del mercat. Vetllar per la dignificació de la professió per dotar-nos d’una crítica d’art sòlida i d’un art de qualitat requereix polítiques culturals resultants del diàleg entre les administracions públiques i associacions com l’ACCA o l’ACCAIB (Associació de Comissaris i Crítics d’Art de les Illes Balears), així com de l’exemplaritat de les administracions autonòmiques i locals (sustenten el 90 % de la inversió en cultura) pel que fa a condicions laborals.
