-El que vostè em va ensenyar no és el que fan els polítics -va increpar-te, fa anys, Pau, un alumne teu-.
I tenia raó…
4t. de l’ESO 2014? Havies abordat a classe el tema del debat. La unitat temàtica solia passar desapercebuda, però per a tu era transcendental. Sempre la imparties de forma pràctica, organitzant un col·loqui entre l’alumnat a partir d’un tema delicat. Dividies el grup en dos. Cadascú havia de defensar una postura determinada, diametralment oposada a la dels altres. Els estudiants havien de documentar-se, preparar un guió (expressió escrita), argumentar i, finalment, exposar (expressió oral) la seva tesi i defensar-la…
No obstant, la cosa anava molt més enllà. L’activitat permetia reivindicar la importància de l’ètica i el respecte als enfrontaments ideològics. Els insisties als teus deixebles que, en cap cas, no s’havia d’insultar a l’oponent. Que el greuge mai no podia substituir la manca de arguments. Que no s’havia d’interrompre l’adversari. Que s’havia d’obeir al moderador. I que, mai!, s’havia de considerar que qui discrepava amb tu era un enemic. I finalitzaves amb una quasi utopia: deixar clar que, a vegades, es poden trobar sorprenentment enriquidors punts de trobada malgrat les posicions aparentment oposades…
Era molt bonic contemplar com els alumnes comprenien el que se’ls explicava i com ho aplicaven durant el debat, on sempre feia niu el «bon rotllo». Només tenien catorze anys i es mudaven ja en immillorables diputats virtuals!
Tota la feina feta a classe, però, es desfeia com un sucre, tan sols en uns minuts, quan aquests estudiants observaven el vergonyós espectacle que els diputats, tan indignes com miserables, oferien a l’hora de «debatre»… Els que feien exactament el contrari del que tu els hi havies mostrat a l’aula als alumnes… Que difícil resulta educar en aquest país quan qui hauria de ser exemplaritzant es converteix en exponent inequívoc del que, precisament, no s’ha de fer! Que difícil educar en aquest país quan un xoc ha d’enfrontar-se a poderosíssims mitjans de comunicació al servei d’espuris interessos, sempre aliens al poble! Que difícil per a mestres i per a pares responsables!
– El que vostè em va ensenyar no és el que fan els polítics -va increpar-te, sí, fa anys, Pau-.
I tenia raó.
Empassant saliva, li vas contestar que la teva obligació era ensenyar-li el que era correcte i que el correcte no era el que havia patit a la petita pantalla (el circ d’una colla d’inútils, esclaus de la seva disciplina de partit, bens seguint el líder de torn i amb la consciència soterrada baix una poltrona). Pau, afortunadament, ho va entendre. Ho havia entès ja…
– Ho sé, Juanlu -va ser la seva resposta lluminosa-.
Avui és dos de setembre. Tornaran els diputats. I els «i tu més». I es llançaran, a la pista de tenis del que és miserable, els uns als altres, els morts dels incendis… Tornaran, sí, els insults, les mesquineses, els egos cada vegada més obesos, l’amoralitat… Potser, si poguessin, fins i tot els lleons del Congrés es taparien les orelles… I Pau i vostè i la gent i les víctimes de les tragèdies i el veí de la cantonada no els seguirà important res… Però encara us queden un xoc, els mestres, els pares que no han fet desistiment de les seves funcions i l’exemple d’aquells adolescents de 4t que van saber debatre des del respecte i que haurien fet, potser (tot i que ho dubtes), avergonyir a tant diputat indecent…
