Roca Flaquer: el valerós doctor maonès de les epidèmies

Amb la persona de Roca Flaquer havia de començar una nissaga de llicenciats universitaris en branques sanitàries que ha arribat fins als nostres dies, representada pel jove i peritíssim pediatre Carles García-Roca; i fins i tot per la tieta Beatriz Roca Comella, ginecòloga del Consorci Sanitari de Terrassa; el conco Antoni, que és veterinari; o els cosins Vicent Roca Martínez, metge de família, i Júlia Quevedo Juanals, endocrinòloga.

Ara bé: abans de Roca Flaquer, alguns avantpassats ja s’havien dedicat als oficis de la salut, just en èpoques anteriors a la moderna reglamentació dels estudis universitaris. En efecte: era nebot-net dels cirurgians Pere i Francesc Roca Vinent; també nebot-net del metge militar Bartomeu Roca Vinent; i, en les generacions ulteriors, parent de sang del metge Antoni Roca Bofill (1896-1981), l’apotecari Jaume Roca Bofill (1906-1971) i la dama infermera de la Creu Roja Carme Roca Bofill (1897-1936). També el ginecòleg Vicent Roca Montanari (1929), besnet de Roca Flaquer i fill d’Antoni Roca Bofill, ha mantingut encesa la torxa d’Hipòcrates fins a la jubilació el 1995. O Antoni Roca Montanari (1939), que fou internista de la Vall d’Hebron de Barcelona.

Antoni de la Creu

Batejat Antoni de la Creu, Roca Flaquer va néixer a la mitjanit, quan tombava el 2 de maig de 1825, a Maó. Obtingué, primer, el grau de batxiller en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 7 de juny de 1848. Uns anys més tard, el 13 de juliol de 1850, aconseguí el títol de llicenciatura, també a la mateixa universitat catalana, amb vint-i-cinc anys d’edat.

El 7 de febrer de 1858 es va casar amb Carme Várez Triay. Aquesta jove havia nascut a la cosmopolita capital de les Antilles. Era filla d’un matrimoni mixt, integrat per Domingo Várez Cepillo, nat a l’illa de San Fernando (Cadis) el 1805, i mort a Maó el 20 de febrer de 1881, i per Catalina Triay Borràs, de pares originaris de la capital de Menorca, nada a Cuba el 1800 i traspassada aquí el 29 de juliol de 1882.

El matrimoni havia unit els llaços conjugals a Cuba el 21 de maig de 1834, quan l’illa encara era una perla colonial espanyola, terra de delers i fortunes, d’esclavisme i riquesa a cabassos per als esperits econòmics més agosarats.

Després d’haver treballat com a oficial del cos administratiu de l’Armada espanyola en aquelles terres colonials, Domingo Várez rebé un cop de sort. Se li obrí llavors una expectativa de vida absolutament nova. En un sorteig de loteria de l’any 1847, li caigué la grossa. Dels 100.000 escuts amb què estava premiat el número, Várez obtingué la quarta part. És a dir: 25.000, un capital aleshores prou considerable. Les expectatives de prosperitat el feren pensar en la mudança de la llar cubana. Dirigí llavors la mirada sobre unes terres insulars amansides en el Mediterrani, allí d’on procedia la família política del senyor Várez; i d’on li acabaven d’arribar, a més, importants béns heretats per l’esposa d’una tia carnal molt rica anomenada Catalina.

La idea que tant li rodava pel cap, prengué finalment determinació en produir-se en aquelles latituds caribenyes i ardents de Cuba un cop greu contra la salut pública. El 1850, tres anys després de la grossa, es va declarar el còlera a l’Havana, que de seguida es va expandir en proporcions epidèmiques. Várez, idò, va resoldre de repatriar-se a Espanya amb l’esposa i la filla única Carme (1835-1894). En concret, escolliren Menorca, on encara perduraven les arrels de la muller.

Entrada a Maó

El 15 de maig la família embarcà en el «Paquete Europa», i feu l’entrada a Maó després d’una preceptiva quarantena al llatzeret.

El matrimoni, amb prou cabals de butxaca, s’instal·là a la petita ciutat portuària a l’est de Menorca, envoltat d’expectació popular. Eren uns indians que tornaven fent sonar la cantarella de les monedes i els doblers. De seguida, entraren en convivència amb la gent local, i es donaren a conèixer amb notòries dosis de simpatia i bon veïnatge.

Passaren els anys i la filla dels Várez Triay, na Carme, va prendre marit amb el metge Antoni Roca Flaquer. La parella, però, va travessar una paternitat dificilíssima, més tost feresta. El primer fill, una primogènita, morí el 1859, poc després de venir al món. A partir d’aquesta data i fins a 1866, l’esposa tingué sis avortaments. A la fi, el 3 de febrer de 1866, nasqué un fillet, a qui batejaren Antoni Blai Domingo. Venturosament reeixit, seria l’únic descendent que va mantenir la continuïtat de la família, ara amb els llinatges Roca Várez. Aquest nou brot familiar, però, produí una interrupció momentània en la vocació sanitària. En efecte, Antoni Roca Várez va preferir llicenciar-se en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona el 24 de juny de 1889. Durant molts anys va exercir l’ensenyament a l’institut de Maó. Fou cònsol de Portugal, periodista, comprador de s’Illa d’en Colom, inventor d’un litòfon i alguna altra singularitat. Després, fou destinat de professor a Osca (un any) i tres a Girona, on feu el traspàs el 20 de setembre de 1925.

Roca Flaquer havia cursat una especialitat en oftalmologia a Montpeller, segons el testimoni oral que conserven els familiars. Malgrat que fou un camp al qual no pogué dedicar-se exclusivament, hi ha casos que ho confirmen. El 1861, el maonès Manuel Pedreira feu públiques les gràcies en recuperar la vista després de quatre anys de fosca. «Doy las más expresivas gracias al señor Roca, y deseo hacerlo público para que, ya que no puedo demostrar cual quisiera mi gratitud, conste al menos mi justo y eterno reconocimiento» [«Diario de Menorca», 1-8-1861, 2043].

Tasca mèdica

Allò ben cert és que la seva tasca mèdica, com es comprèn de seguida per la situació històrica de la medicina menorquina d’aleshores, s’orientà a fer de metge general. S’hi bolcà en dos camps. D’una banda, la medicina al servei del món militar. I d’altra, la sanitat exterior.

En els primers anys d’exercici fou metge del primer batalló del Regiment d’Isabel II de guarnició a Maó per devers les dècades centrals del XIX; i després, del Regiment d’Infanteria de Granada.

Una temporada actuà a l’hospital provincial de Lleida. Però aviat tornà a Menorca. Una reial ordre de 30 de juliol de 1861 li atorgà el càrrec de metge interí de l’Hospital Militar de Maó. L’ocupà fins al 28 de març de 1864. Després fou metge consultor del Llatzeret per a la patent bruta, per ordre governamental del 19 d’octubre de 1868. Hi va romandre fins al març de 1869. I també fou director mèdic de la Direcció de Sanitat Marítima de Maó el 1884.

En sanitat exterior és potser on el doctor Roca Flaquer va excel·lir amb actituds valentes i arriscades. El 1868, estant al capdavant de la patent bruta del Llatzeret, va consentir d’incomunicar-se voluntàriament «para la asistencia de varios individuos atacados de fiebre amarilla, procedentes de Puerto Rico, acto verdaderamente heroico que le granjeó los plácemes de todo el mundo». Així ho recordava la crònica necrològica del diari «El Bien Público» del 12 de desembre de 1900, quan Menorca acomiadava el benemèrit facultatiu.

Ara bé, l’actuació clínica més memorable, aquella que li ha valgut un cert grau de record de la posteritat, fou la intervenció en l’epidèmia de còlera asiàtic que atacà l’Illa la tardor de 1865. L’epidèmia, en realitat, tingué atemorida tota l’Espanya oriental, des de Catalunya al País Valencià i les Illes Balears, i també l’àrea francesa de Marsella. Fou un dels darrers grans casos d’epidèmia colèrica del segle XIX a ca nostra.

Entre nosaltres, el mapa afectat amb una intensitat específica —i de caràcter greu— foren els termes de Ciutadella i des Mercadal. Llavors, atenent una crida de les autoritats municipals de Maó que volien respondre al prec d’auxili dels mercadalencs, el doctor Roca Flaquer va consentir de traslladar-se a la vila per combatre el mal. Ho feu motu proprio just en uns moments en què la malaltia atenyia un pic àlgid.

De fet, el nucli des Mercadal sofrí una diàspora, o, si voleu, una pura estampida de població. La gent hi fugia esparverada, perseguida per la por i l’horror que el còlera havia despertat. El metge titular del poble, Vicente Pérez, al·legà malaltia, no exactament afectat pel còlera, però sí per una indisposició que l’impossibilitava de continuar els deures. A més, esgrimí a la corporació que ell mateix se sentia anímicament capficat, perquè el mal contagiós s’havia encomanat a familiars pròxims i li havia deixat un regueró de desgràcia personal.

Així el panorama, el municipi no deixava de rebre cartes planyívoles «suscritas por persones respetables que, pintándole un tristísimo cuadro de angustias, le reclamaban los auxilios de la ciencia de Esculapio» [«Diario de Menorca», 16-5-1866]. La resposta ferma la hi oferí Roca Flaquer, «demostrando poseer con ello las dotes que Dios intuitivamente injerta en los verdaderos discípulos de Hipócrates». Potser que, a la vegada, hagués estat també la resposta a la seva consciència de cavaller Rosa Creu de la maçoneria maonesa de la qual n’havia format part.

Al seu torn, «El Bien Público» glossà així el seu capteniment: «Exponiendo su propia vida en holocausto de la de los habitantes de Mercadal, voló a aquel lugar de virus y microbios, y cual energúmeno que se hace superior a todos los demás, empezó a ejercer su noble profesión, consiguiendo cortar de raíz aquella terrible enfermedad». La resposta institucional de seguida vingué donada per l’Ajuntament de Maó el 1866, en regalar-li una escrivania de plata adquirida a un argenter de Barcelona.

Quan morí, la premsa de la ciutat natal demanà per a ell alguna forma de reconeixement que perpetués els comportaments abrivats i deontològics, de rigorosa fidelitat al jurament hipocràtic, del metge. «El Ayuntamiento de Mercadal debería, a nuestro entender, y por vía de gratitud, declararlo Hijo Predilecto […], y lo mismo el de Mahón», digué la premsa. Probablement fou aleshores que, es Mercadal, va considerar el guardó, perquè, en el saló de plens, s’hi exposa un retrat del metge, sota la proclamació de Fill Adoptiu segons l’acord plenari de l’11 de novembre de 1900.

Roca Flaquer havia mort a Maó uns mesos abans, el 10 de febrer. Els funerals per la seva ànima foren solemníssims. I l’enterrament, una veritable prova d’estima i admiració. Les cintes del fèretre foren portades pel cònsol de Rússia, Joan F. Taltavull Galens, en representació del cos consular de l’Illa; el batle Guillem Pons Alzina, en nom de la corporació municipal; els metges Mateu Seguí Fedelich i Llorenç Pons Marquès, en nom dels col·legues locals; i per un seguit impressionant de representacions de la Creu Roja, l’institut de segon ensenyament, el delegat del Govern i d’altres.

També Roca Flaquer va combinar la funció mèdica amb la consular. Durant vuit anys fou vicecònsol de Suècia-Noruega, en substitució de son pare, Antoni Roca Vinent, que ho havia estat des de 1810. A més, ostentà el viceconsolat de Portugal, per designació del 23 de maig de 1875. El va substituir el seu fill Roca Várez el 15 de febrer de 1900, fins a 1919, en què, arran d’un article publicat en el periòdic afecte a Eduardo Dato «Heraldo de Menorca» (1916-1918), del qual era director i que ell mateix havia fundat i mantingut, hagué d’abandonar-lo per sempre. De fet, el viceconsolat fou tancat i extingit i mai més no reeixí a l’Illa. Aquesta representació portuguesa, ja abans de Roca i Flaquer, l’havien ostentada l’avi i el besavi.

La mort li escapçà la vida a primera hora de la tarda. Era un dissabte d’hivern. L’edició d’«El Bien Público» del mateix dia encara arribà a temps a dedicar-li una recordança. Açò escriví en una urgència periodística del moment: «Dotado de virtudes cívicas de todos conocidas y decidido amante de las letras, supo conquistarse desde su juventud excelente reputación de médico inteligente, padre ejemplar y honorable ciudadano, y lega a esta su patria natal un renombre envidiable y lleno de gratísimos recuerdos».

Mai cap malaltia no havia inspirat a Roca Flaquer la por més tènue. Tampoc les temudes epidèmies, tan mortíferes en aquells temps, ho feren en absolut. D’aquesta sort, traspassà, dignament, en brama de metge valerós.