Es sidral era un preparat en pols que dissolt en aigua es bebia com a refresc. En ser efervescent mentres es liquava, formava una espuma de bombolles gaseoses, que esclataven i saltironejaven per damunt la superfície. Aquest moviment tumultuós i agitat serví d’origen a la frase «muntar o armar un sidral» per referir-se a una situació de desordre i desgavell: 33 baralles… Es va armar un bon sidral per Sant Bartomeuet a Ferreries!
Un toavó o una servilleta? Fent llarg a cada casa tenim un vocabulari propi de desenes de paraules. A ca vostra deis guinavet o ganivet, dimarts-dimarcs, setembre-septembre, tisores-estisores, l’avi-s’avi, all-ai, ran-arran, enemora-enimora, mentira-mentida, problema-publema, llam-llamp, estenalles-tenalles … Maó-Mahón? Les dues formes son correctes? Ho son en parlar bé o només en escriure?
Resoldre aquets dubtes és millor deixar-ho en les mans dels qui tenen estudis especialitzats. Per als noms de qualsevol indret, paratge o lloc, tenim els toponimistes, lingüistes amb formació geogràfica, que s’encarreguen de cercar-ne l’origen i l’evolució, aclareixen el significat i regulen l’ús correcte.
El nom d’un lloc ens ralla, ens diu coses, és un ric patrimoni, que no hauria de tergiversar-se amb la introducció de formes bilingües que suposen un bullit, un retrocés en l’ús de l’idioma propi. Tenir un únic nom constitueix l’ideal de la normalització toponímica. Tant a nivell autonòmic com a l’estatal, l’imperi de la Llei estableix que els topònims a Balears han d’estar en català i ara per ara, Maó és senzillament la forma que toca. Per tant, el batle ha estat encertat utilitzant-lo tot sol en el programa de festes.
Tot açò no ha de fer cap nosa per entonar com volgueu l’himne de la ciutat. Si el considereu sacrosant podeu fer-ho amb veu vibrant, a ple pulmó amb el pit inflat i el cor encès. També de manera desapassionada per tradició o remembrant l’entranyable infantesa. I ningú hauria de muntar un sidral. Bones festes.
