Com tantes persones d’arreu de Menorca, dijous em vaig sumar a la concentració que va tenir lloc a Maó. Entre 800 i 1.000 persones reunides a la plaça de la Constitució. En una farola, davant nostre, penja un cartell antic que crida: «Maó, contra la violència masclista», i al que avui podríem afegir «i sionista». Entre les llambordes encara el rastre de Gràcia i l’alegria de la multitud posseïda per un cor col·lectiu, com deia Le Bon que es passà moltes hores discernint sobre l’ànima de les masses. Nosaltres ho érem, com una petita massa de xeixa. I som de cada vegada més i és un massa que tova amb el llevat de la indignació. Vaig reconèixer companys amb els quals omplien la mateixa plaça, quan encara estava dedicada a Franco, fa cinquanta anys. Sens dubte, les imatges dels militars armats impedint que els civils desarmats arribessin amb la seva ajuda humanitària a les platges de Gaza ha actuat com a percussor de moltes consciències.
La presència de dos menorquins entre els detinguts també. Els llats de la tarambana de Madrid encara més. I li agraeix que no calli, perquè, com diu Cohen, em recorda quin és el costat bo de la Història. D’ençà que l’expedició solidària va salpar a la mar, el moviment ha crescut a terra, fins i tot, governs i partits que no havien emprat encara el mot genocidi ho fan. És mal de fer girar els ulls. La denúncia al govern sionista d’Israel i l’expressió de solidaritat creix, però encara no basta per a tombar les reticències dels governs a prendre les decisions que facin aturar Netanyahu, i no només els europeus, també els àrabs, que em pensava que tindrien una posició diplomàtica més contundent. És cert que alguns han pres decisions tímides contra Israel i a favor de Palestina, però és clar que no és el que pugui fer un govern en solitari, sinó el conjunt de la Unió Europea i que no totes les nacions europees tenen la mateixa sensibilitat que les llatines.
La flota ha demostrat al món el bloqueig que pateix Gaza, i el món (no només els governs, sinó també nosaltres amb les nostres decisions quotidianes) ha de veure que només amb el bloqueig econòmic i polític a Israel es podrà fer camí cap a la pau i a la restitució dels drets arrabassats als palestins. Jo no sé, com diuen, si va ser Israel que va crear Hamàs per dividir els palestins, però no tenc cap dubte que és l’acció colonitzadora israeliana, arrabassant des de fa setanta anys, pam a pam, la terra als palestins, la que ha engreixat la crisi.
El procés se sembla al que va patir el Sàhara, que es mereix ser independent i amb estat en aquelles terres que mai no han estat marroquines. I tampoc no tenc cap dubte que l’objectiu del moviment de solidaritat que s’ha despert en el món ha de ser ampliar la seva base social, i açò passarà si es crea un discurs que pugui rebre els suports de persones que mai no penjarien cap bandera a la finestra de casa.
He sentit a la plaça que cap polític, governant o institució ha fet res per a interessar-se pels detinguts o per pressionar pel seu alliberament, però jo veig iniciatives polítiques de partits que van en aquest sentit. Dijous, a la concentració, referint-se a les autoritats una amiga en l’ús de la paraula de tots i totes, va cridar on eren les autoritats, i la veritat és que jo veia en aquells moments diputats, alcaldes i molts regidors i regidores presents a la plaça, o sigui que eren allà. Si volem, que crec que tots ho volem, que el moviment s’ampliï, també hem de procurar que s’obri més.
