Dilluns. Pluja. Els metres quadrats s’umplen tot el dia de litres. La ciutat és plena de turistes gaudint, més per resignació que per curiositat, de l’arquitectura urbana local. Deambulen físicament pel centre i mentalment per la decepció, xops per una aspersió celestial pròpia de l’època quan pretenien estar-ho per immersió litoral fora de l’època de bany. La roba escassa els delata.
Alguns turistes són poc previsors o molt optimistes amb l’equipatge. Afronten la tempesta en calçons curts, tirants i xancles sota impermeables low cost d’urgència, fins i tot biquinis, quan a casa romanen encara a la capsa ‘Estiu 2024’. Des de temps immemorials la saviesa popular diu que venen de països freds i per açò aquí tenen calor. No tots. Cares tenses, cossos encongits (per què ens encongim quan plou?) i combinacions esfereïdores de roba per protegir la pell a la desesperada evidencien una incomoditat tèrmica.
Menorca ha mig desestacionalitzat el turisme, tot i que alguns turistes no ho acaben d’entendre. Venen a l’abril a viure un estiu virtual. Les platges verges (i els súpers) es col·lapsen abans que els museus i les pedres. A internet saben trobar ofertes per volar i lloguers turístics fora de la llei, però els passa per alt l’Aemet. Els estereotips per errònia assimilació amb Canàries i els anuncis en què de forma artificial es buiden simultàniament el cel i les platges no ajuden.
Per un instant me sap greu. Som honestos en demanar que venguin el març o l’abril sense cap matís meteorològic? La pluja fa una pausa i una dona ordena per telèfon, amb un volum i una insistència injustificats excepte per defecte auditiu del receptor, «agafa el banyador!», malgrat el premonitori núvol negre que la tapa i desacredita. El greu se m’espassa. Seria inútil. Tot l’any xerram de turistes, de lleis i promocions, de quan han de venir i on dormir, sobre què han de fer ells aquí per ser noltros sostenibles, cultes i guais, però res no pot contenir la força irracional de la seva il·lusió caribenya.
