No tinc gaire clar el que és l’ànima dels homes encara que he estat cercant informació ja que el seu significat ha variat al llarg del temps i de les corrents filosòfiques. Respecte a les possibles definicions de l’ànima, em va quedar gravat el comentari d’una senyora de Madrid que va escoltar a Aznar en referència als atemptats terroristes de l’11M, va arribar a la conclusió que Aznar era una persona «sin alma». Suposi que l’esmentada senyora va percebre en el llavors president Aznar la manca de sentiments, de respecte i d’empatia pels seus conciutadans en aquells dramàtics dies. En aquell moment una immensa majoria d’espanyols vam tenir clar l’autoria islamista dels atemptats i que els prop de 200 morts i moltíssims més ferits que hi va haver a les estacions de tren de Madrid eren conseqüència de la desastrosa política exterior del president Aznar, totalment subjugada per les mentides de Bush, al que li feia de claca. Després es va veure el tarannà d’Aznar, va venir la manipulació de la informació egoista i intencionada amb les seves trucades als directors dels diaris perquè publiquessin notícies falses i així influenciar en l’opinió pública. Evidentment Aznar no era el culpable de les morts de l’11 de març de 2004, eren els gihadistes, però amagar la veritat i mentir als ciutadans espanyols sobre la culpabilitat de les víctimes, era no tenir ànima.
Tot seguit el PP va perdre les eleccions, el retret de Rajoy a Aznar, va ser contundent: «Tú i tu maldita guerra». Els polítics no es solen disculpar per les seves errades i mentides, però el que ja em sembla vergonyós és que 20 anys després l’entorn d’Aznar i els mitjans informatius afins encara insisteixin a dir que l’autoria dels atemptats no ha estat mai clara i que tot va ser un acte de conspiració dels socialistes i de la premsa esquerrana per guanyar les eleccions, la teoria de la conspiració encara circula.
Sense ànima també consider a tots aquells que van veure una oportunitat de fer negoci amb la compra-venda de mascaretes i altres productes sanitaris d’urgent necessitat en el moment de la pandèmia. I quan el o la persona que s’aprofita de la situació són individus relacionats amb el poder o que ocupen càrrecs importants de l’administració, el fet repugna més. El cas Koldo, el germà i la parella de la presidenta de la comunitat de Madrid, … i tots els que surtin al llarg de les diverses investigacions són per mi gent que va perdre la seva ànima fa molt temps. La premsa dretana no dubte en amplificar el cas Koldo com si el cas Ayuso no existís, altres diaris més seriosos comenten per igual els dos casos. A la pandèmia totes les administracions es sentien pressionades per la demanada de material sanitari als hospitals i per manca de mascaretes al carrer. Els polítics es van veure forçats a comprar al preu que fos, no els critico per això, el que sí cal mirar és si aquests polítics o el seu entorn es van beneficiar econòmicament de la desesperada situació i si és així, que els bombin!
Sense ànima és la persona que és capaç de decidir que milers de vells tancats a residències no poguessin anar a un hospital públic, si era privat sí que hi podia anar, per a tractar les seves afeccions pulmonars causades per la covid. Els vells van haver de suportar la solitud, el dolor, la febre, la manca d’ajuda per a disminuir l’angoixa de no poder respirar ni tampoc possibilitat de sedació. Finalment molts van morir ofegats després d’una llarga agonia. Es calcula que 4.000 dels 7.000 interns que van morir a les residències d’Ayuso s’haguessin pogut salvar amb un tractament adequat.
Sense ànima és la persona capaç de difondre amenaces i informacions falses contra periodistes i diaris quan fan la seva feina, encara que sigui per distreure l’atenció del cas de la parella d’Ayuso que s’ha folrat amb la pandèmia, fortuna de la qual la senyora Isabel Díaz Ayuso també gaudeix.
Sense ànima és Netanyahu i el seu govern que no tenen el més mínim mirament en el seu planificat genocidi de la població de Gaza. Mentre la Unió Europea i EEUU poc o res fan per evitar-ho.
En el meu món, a vegades idíl·lic, voldria que aquesta gent fos jutjada i hagués de respondre de les seves actuacions i, si és el cas, fossin condemnats, per exemple a viure o passar els seus últims dies a les residències d’Ayuso. No es pot anar pel món «sense ànima».
